De la investidura a l'envestida

"Sense CDC, sense la CUP, sense ERC, no hi ha procés. Però amb ells, si tot continua com fins ara, tampoc"

Ara que Madrid ha entès la determinació amb què els partits independentistes estan disposats a empènyer el procés per la unilateralitat, tornen a sortir els fantasmes. El mur és més alt que mai i els independentistes, des de la base, s'esbatussen per decidir qui comença a escalar-lo, sabent que tard o d'hora el primer relliscarà i l'haurà de rellevar un segon, i un tercer... Els observadors, bocabadats. És ben bé que el procés arribarà tan lluny com la perícia dels dirigents sigui capaç de vèncer els odis atàvics i els prejudicis. Perquè el que està passant aquests dies és alguna cosa més que la discussió sobre un nom i tres vicepresidències. És la pulsió de sempre, ressuscitada: la incapacitat dels vells partits de concretar la pluralitat que la ciutadania ha demanat a les urnes en un projecte institucional d'articulació sòlida, blindat davant de l'ofensiva judicial i policial anunciada des de la capital espanyola.

Perquè pot semblar, tot plegat, una broma. Però no es poden desafiar les institucions de l'Estat amb aquesta pulsió fent moure ara sí i ara també les plaques tectòniques de l'independentisme. El terratrèmol tindrà infinites rèpliques i acabarà amb la paciència dels convençuts, quan justament del que es tractava és que cada dia en fossin més. I al final de tot, matarà el procés. De cos present.

Si aquest dijous Artur Mas no és investit, si JxSí i la CUP no troben aviat qualsevol altra manera de desfer el nus gegantí de la investidura, tot plegat es pot aturar durant uns mesos i, després, tampoc no millorarà. La política catalana es tornarà a sotmetre a la deriva de l'espanyola, que ho arrossegarà tot fins al 20-D, i les eleccions catalanes del març poden deixar un Parlament tant o més dividit que l'actual. Amb una majoria del 48% dels vots, si és que el manté, l'independentisme no es pot permetre el luxe de dividir-se. Estarà sempre condemnat a pactar. És clar que en aquestes hipotètiques eleccions podrien canviar els pesos. Les podria guanyar Oriol Junqueras i diu el manual que aquest canvi hauria d'afavorir el suport de la CUP. Però sense CDC tampoc aniria enlloc. I encara podria passar que, contra tot pronòstic, Artur Mas les tornés a guanyar. I tornaríem a ser on som, però sis mesos més vells i més cansats.

Sense CDC, sense la CUP, sense ERC, no hi ha procés. Però amb ells, si tot continua com fins ara, tampoc. El principal enemic d'aquesta empresa gegantina no és el Tribunal Constitucional, ni l'amic de Bárcenas i Rato, ni tan sols la Policia o l'Audiencia Nacional. Som nosaltres mateixos. La fòbia davant del mirall. Quan arriba l'hora del duel ens costa identificar-nos amb els polítics i les misèries intestines de les negociacions. Però resulta que són un reflex de nosaltres mateixos: de les converses de cafè, de les sobretaules que allarguem amb els amics i dels gintònics passats de voltes en què, per sobre de tot, sóc jo i no tu qui està cansat de tenir raó. I així anem de la investidura a la gran envestida, i passi-ho bé.




Comentaris

envia el comentari