Tres en un

"Tot passa alhora i tot arriba de cop, com d'altra banda només els ingenus podien sospitar que mai no passaria: corrupció, guerra bruta i procés independentista"

Tot passa alhora i tot arriba de cop, com d'altra banda només els ingenus podien sospitar que mai no passaria: corrupció, guerra bruta i procés independentista. La ja coneguda com a "confessió" de Jordi Pujol, el 25 de juliol de l'any passat, va ser per a molta gent un cop de mall al mig del cap, un gerro d'aigua gelada al rostre, un esquinç sagnant al cor i al cap, en una mar de sorpresa, decepció i indignació. Una nota breu als mitjans de comunicació, tramesa pel mateix Pujol, informava de l'existència d'una suposada herència, mantinguda en secret a l'exterior, durant dècades. La confessió va ser l'espurna que va permetre calar un gran foc, les flames del qual s'enduien també tants anys de respecte, reconeixement i, fins i tot, veneració per la figura de l'antic president, empresonat pel franquisme, catalanista de la primera hora, icona de la Catalunya autònoma, avesat també a donar lliçons de política i de moral, habitualment, als seus adversaris. A partir d'aquell moment, les notícies, els rumors i també les mentides sobre suposades irregularitats de la família Pujol-Ferrussola es van anar estenent amb la rapidesa de la pólvora. I de retruc, amb epicentre inicial a Torredembara, començava a dibuixar-se un panorama sorprenent de corrupció, en el qual apareixien implicats càrrecs de CDC i empresaris del seu entorn. El que durant dècades havia estat, ça i lla, un rumor d'alt voltatge, semblava que anava prenent cos i les sospites del cobrament il·legal de comissions per obra pública començaven a tenir noms i cognoms, en un entramat no sols polític, sinó també de benefici personal. Les imatges del garatge del fill gran del president, amb tot de vehicles de luxe allà aplegats, feien obrir els ulls com a taronges a la gent i, ara sí, valien més que mil paraules. Parlaven soles, perquè ningú, treballant en condicions normals, no pot acumular com a caprici un repertori automobilístic de gamma alta, com si res.

L'estat, òbviament, no és imbècil i ha sabut quan, en quin moment precís, fer esclatar els escàndols per corrupció, amb l'objectiu de perjudicar al màxim el camí de Catalunya cap a la seva llibertat nacional. Ha triat, escrupolosament, cada data, escollint aquella que més mal pogués fer i més desmoralització pogués provocar entre els ciutadans, particularment entre els favorables a la independència nacional, ja que els dies elegits coincidien amb esdeveniments destacats en el calendari sobiranista. La guerra bruta de l'estat navega amb totes les veles desplegades i el paper de l'administració de justícia és penosíssim, com d'altra banda ja remarcava fa uns mesos l'informe mundial sobre la independència judicial, en el qual la credibilitat d'Espanya en aquest àmbit se situava molts llocs més enrere de països amb tant de pedigrí democràtic com la Xina o, fins i tot, l'Iran. La desproporció en el desplegament dels mitjans policials emprats (200 agents per l'afer Pujol), la notorietat exagerada atorgada en els mitjans de comunicació espanyols i la sensació que la justícia es mou a dictat de part s'han fet evidents, tot contrastant amb el silenci sobre el 3% en comissions per part del PP i la detenció d'un responsable socialista a Tarragona, per irregularitat semblants i el mateix dia. Tampoc no ha estat casual que, pel que fa a CDC i a tota la família Pujol, qui actuï sigui la guàrdia civil i la policia nacional i, en canvi, per a crear més malestar en les negociacions entre la CUP i JuntsxSÍ, s'encarreguin als mossos els casos relacionats amb anarquistes o bé okupes.

Mentrestant, el procés cap a la independència ha de continuar el seu camí, fent giragonses constants per tal d'evitar els rocs de grans dimensions que s'anirà trobant per la ruta. El panorama és, francament, d'una complexitat colossal. Perquè, d'una banda, ningú no pot ser comprensiu amb cap episodi de corrupció, amb el pretext que "potser són corruptes, però no són els únics, els altres encara ho són més i aquests són dels nostres", simplement perquè si aspirem a un país nou, els corruptes no hi poden ser dels nostres, perquè el delicte no té ideologia i, com ja ha estat advertit per les autoritats sanitàries, un excés de xoriços és nociu per a la salut. Bastir una pàtria nova, amb pràctiques velles, instruments rovellats pel seu mal ús i operaris imputats, aquests no pas per patriotisme sinó per irregularitats econòmiques, no sembla un objectiu fàcil ni, sobretot, gaire il·lusionant. Cal ser, doncs, taxatius en el combat contra la corrupció, els polítics corruptes i els empresaris corruptes. I, alhora, cal no perdre de vista que, justament aquestes febleses, seran sempre sobredimensionades i utilitzades per l'estat en contra del país i les seves aspiracions per a afeblir-nos. No és gens bo per al procés que, justament el partit independentista més important, tingui càrrecs a la presó, seus embargades i gent sota sospita, i això que encara ni tan sols hi ha data per a jutjar el cas Millet. Les persones que avui estan al davant del procés cap a la independència hauran de tenir el cap fred i clar, actuat amb intel·ligència, coratge i mirada llarga i estar disposats, amb patriotisme i generositat, a traçar un recorregut possible i irreversible, lluny del desànim o la sensació de desconcert o d'improvisació. S'acosta la batalla final i no podem anar a les eleccions del 20-D des de la feblesa, sense govern constituït, perquè això seria una derrota nostra, una victòria dels nostres adversaris i, sincerament, no s'entendria perquè s'han convocat eleccions el 27-S per acabar supeditant la política nacional a l'estatal, en comptes d'haver-les convocades després del 9-N, on la moral sobiranista era més elevada. Però la pitjor de les nostres frustracions fóra que, de fet, a l'hora de la veritat, en el moment suprem de fer esdevenir realitat l'ideal de tantes generacions, les esperances de tantes persones, l'abnegació sacrificada de tanta gent al llarg dels anys molta de la qual ja no ho podrà veure, el primer obstacle per a la nostra independència no fos l'ofensiva desfermada d'Espanya, sinó la corrupció regular d'alguns compatriotes, catalans, sí, però també corruptes.




Comentaris

envia el comentari