Els gestos buits

"La veritable amenaça a la democràcia, les llibertats i el dret de la gent a expressar-se no prové d'una organització violenta de caràcter terrorista sinó de les forces de l'Estat"

Només la presentació d'una declaració d'independència ha provocat els nervis al govern central que ha iniciat un front patriòtic al qual vol sumar a totes les forces polítiques parlamentàries i no parlamentàries. Tots els partits convocats, l'esquerra, la dreta i els que no són esquerres ni dretes han acudit a l'avís d'alarma. Es tracta de fer un front nacional en contra de l'independentisme. Però un front, per què? Sens dubte, en els propers temps hi haurà motius de conflictes. Però, almenys en la visió que esgrimeix el govern, no seran de fronts sinó, potser, d'accions individuals, processals, de les quals obliguen a ser part de processos. Els fronts nacionals, les "unions sagrades" a Catalunya no serveixen per res.

En realitat, aquest tipus de resposta frontista va tenir el seu moment d'auge en el moment més dur d'ETA a Euskadi. Aleshores, molts argumentaven que l'acció violenta del nacionalisme basc era un greu error perquè donava excuses al govern per no negociar ni acordar ni pactar res si no abandonaven les armes. Si cessés la violència s'obriria el camí a l'acció política pacífica, es deia, molt més perillosa perquè la democràcia i l'Estat de dret no poden emparar comportaments delictius però tampoc poden impedir processos reivindicatius de caràcter pacífic.

Gairebé coincident amb l'alt-al-foc al País Basc i el cessament d'activitats d'ETA, es va reiniciar i es va intensificar l'independentisme català d'arrel i abast democràtic i pacífic. De fet s'ha generalitzat el nom de la "revolució dels somriures", per al fenomen de mobilització de masses en favor de la independència. Però les promeses de l'establiment espanyol no s'han complert. No era veritat que, sense violència, en democràcia, es pogués parlar de tot. Era mentida. I es veu ara: no hi ha pacte, negociació, acord algun que pugui posar en dubte "la sobirania nacional espanyola i la igualtat de tots els espanyols".

Ja té gràcia que sigui Rajoy, que els seus dos únics escrits propis coneguts van en contra de la idea d'igualtat de les persones, qui s'erigeixi defensor d'un principi del qual abomina. Diu molt sobre la seva honradesa intel·lectual. Però hi ha més: per què el nacionalisme espanyol més pur -PP, PSOE, C's- no ha volgut mai parlar d'un referèndum? Perquè, en el fons, com sostenen molts, temen perdre'l? Per descomptat. Però el veritable motiu és anterior: és que un referèndum relativiza els suposats principis de legitimitat del seu ordre polític-jurídic que són els de la revolta feixista del 18 de juliol de 1936.

Els principis no se sotmeten a referèndum. La sobirania del poble espanyol -proclamada en un text que procedeix directament del cop d'estat de 1936- no es qüestiona, ni tan sols preguntant a aquest mateix poble. I el PSOE ja combrega amb aquestes ideològies i les ha fet seves. Per això és un partit dinàstic al qual es tolera que, de vegades, administri el mas dels senyorets. Per això Podem, en desmarcar-se parcialment d'aquesta farsa, aspira al fet que no el considerin part del règim que diu combatre.

D'aquesta manera acabarà formant-se aquest front nacional espanyol en contra de l'independentisme català, aplicant l'experiència del front constitucionalista a Euskadi, però no servirà de res. Aquí, la veritable amenaça a la democràcia, les llibertats i el dret de la gent a expressar-se no prové d'una organització violenta de caràcter terrorista sinó de les forces de l'Estat que assegura defensar-los davant d'un ampli moviment social, de masses pacífic i democràtic. O sigui, aquest front nacional espanyol és un gest buit que, a més, es dóna en un escenari, però busca el seu públic en un altre.

Els dos partits dinàstics tradicionals saben que el seu resultat en les eleccions del 20 de desembre a Catalunya serà pobre perquè cada vegada són més marginals al Parlament, i el complement que els ha donat l'Ibex 35 amb el nou grup de C's no els traurà de la irrellevància. Però no els importa. El seu joc està a Espanya, el seu públic són els espanyols i el seu programa, la integritat territorial de la pàtria, sense respecte algun, ni falta que fa, pel dret d'autodeterminació dels pobles que la composen. Per a aquest públic es fan aquests gestos buits que tranquil·litzen al franquisme sociològic imperant a Espanya i li revelen que el socialisme del PSOE és un socialisme nacional o nacional socialisme.

Afegir a l'espectacle un partit de dreta més modern, menys corrupte (cosa que ja no està tan clara) alleugereix alguna cosa el pesat 'mazacote' televisiu neofranquista. El mateix amb l'intent d'articular un nacionalisme espanyol "d'esquerra" o "popular" en la línia de Podem que comença per negar a les institucions catalanes la capacitat per articular la voluntat popular que ha sortit de les urnes en nom d'un referèndum que hauria d'haver-se realitzat fa anys.

Són els gestos buits d'una gent que porta decennis governant un país amb la mentalitat dels vencedors d'una guerra civil. Aquesta gent només admet als vençuts si aquests callen, renuncien a les seves raons i assumeixen les dels vencedors.




Comentaris

envia el comentari