L'ofici invisible de la llengua

"Tot sovint, ens aixequem «ben d'hora, ben d'hora» per acabar dormint «ben tard, ben tard»"

Tot sovint, ens aixequem « ben d'hora, ben d'hora » per acabar dormint « ben tard, ben tard ». Ens sol apassionar la nostra feina, per a la qual rebem escassos reconeixements. De fet, se solen rebre més crítiques que felicitacions, i sovint per part dels qui menys tenen coneixements lingüístics i sociolingüístics. Però precisament, el bon traductor o corrector sap que la crítica és el millor que pot rebre, puix que d'ella sorgeixen les millors versions. Passem nombroses hores davant d'una pantalla intentant resoldre i corregir atzucacs lingüístics i tipogràfics, o millorar allò que no sempre és perceptible, tot això per tal de produir una versió que, un cop traduïda d'una llengua a l'altra, sigui agradable de llegir. Aprofito aquest instant per a recordar el gran mestre Joan Solà, un dels lingüistes més grans que ha tingut la llengua catalana al costat de Pompeu Fabra i Joan Coromines, i que desgraciadament ens ha deixat fa exactament 5 anys. Les seves obres, però, continuen vives, i ben vives.

L'art de la traducció és tant vell com l'escriptura. És sens dubte un dels oficis més antics de la humanitat. Hom diu que la primera traducció data de més de quatre mil·lennis. Es van traduir algunes parts de l'Epopeia de Guilgameix (un recull de poemes èpics sumeris que descriuen les aventures del rei mític Guilgameix d'Uruk i considerat un dels textos més antics del món) cap a diverses llengües asiàtiques del segon mil·lenni abans de Crist. Sense la traducció, la transmissió intercultural del coneixement (idees i conceptes), de la literatura i de les ciències hagués estat literalment impossible. Per tant, és una de les disciplines que més ha contribuït a unir els humans al llarg de la història i la que ha contribuït a l'enriquiment i desenvolupament de enèsimes altres disciplines.

En efecte, un traductor és per definició un escriptor, perquè no només ha de saber escriure, sinó que ho ha de saber fer en dues llengües com a mínim. La traducció és present i necessària en tots els àmbits de la societat, sense excepcions. El primer que cal saber és que aquesta no és una ciència exacte, perquè no sempre - per no dir mai - respon a una equivalència, evolutiva i/o estructural, entre dues llengües. Les traduccions literals i automàtiques estan a l'abast de tothom, o gairebé tothom. En canvi, la feina cognitiva i humana és insubstituïble. I els sentits de les paraules evolucionen sempre amb el temps i els propis agents socials, polítics i econòmics.

Precisament, un dels aspectes que més m'apassiona d'aquesta feina és l'empenta d'haver de sortir constantment de la zona de confort i de satisfer la meva curiositat. És una mena de viatge educacional etern, igual que les nostres vides personals. Aprens de tot, i sobre tot. Aprens a entendre l'altra i a fer que l'altra sigui entès pel seu públic. Aprens també a fer néixer idees i conceptes al si de cultures que poden ser molt diferents. Aprens a contribuir a la vitalitat de la llengua.

Dit això, trobo que és una llàstima que els oficis de la llengua siguin tan infravalorats avui dia. A Catalunya, notem aquesta desafecció amb la poca quantitat d'alumnes que trien cursar filologia -especialment la catalana, però també d'altres llengües. I és que la filologia és la base de la comunicació en qualsevol àmbit. Saber escriure implica saber comunicar; saber comunicar implica saber entendre; i saber entendre implica saber aprendre. I si sabem aprendre, aleshores tot esdevé possible. D'aquí la importància de dominar com a mínim dues llengües. El domini de la llengua és l'eina bàsica que ens permet qüestionar i millorar el nostre present en totes les perspectives possibles.

Amb tot, crec que el traductor o corrector ha d'estimar les llengües amb les quals treballa, i naturalment tant la llengua que sent seva i cap a la qual tradueix. Però no és prou. Ha d'estimar-la fins al punt de qüestionar alguns dels seus aspectes quan toca, però també fins al punt de defensar-la quan toca. Ha d'adaptar-se i adaptar la llengua als canvis constants de la nostra societat i al progrés tecnològic i educatiu. De fet, qui més domina una llengua o sabrà traduir bé no és forçosament qui és més « nadiu », sinó qui més estima i comprèn les estructures evolutives i sociolingüístiques de les llengües que usa. Al cap i a la fi, es tracte d'estimar la nostra apassionant i infinita facultat d'aprendre




Comentaris

envia el comentari