L'ajornament

"Hi ha coincidència en el que es vol, la independència, i el que no es vol, eleccions noves. No serà possible un acord?"

Van negar el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27 de setembre fins a la mateixa vigília. En perdre-les, van canviar d'opinió perquè els resultats no deixaven lloc a dubtes. Els nacionalistes espanyols saben enmendalla quan els interessa. Ara són els grans líders de la mentalitat plebiscitària. La prova: el primer que han fet ha estat formar un front espanyolista format per C's, PSC, PPC i ICV-Podemos, o sigui una reunió de neofalangistes, retardataris, sucursalistes i epicenos. La seva finalitat, mantenir l'statu quo, si es pot, tornar al sa regionalisme franquista, parar l'impuls a la independència i, si pot ser, empresonar Mas. Podemos hauria de desmarcar-se d'aquesta coalició de nostàlgics imperials si vol que algú d'esquerra els prengui en sèrio a Espanya.

A l'altre costat, el front independentista amb el clar objectiu del mandat de les urnes, d'obrir el camí cap a la independència. L'obstacle amb el qual es troba té dues facetes interrelacionades: la seva divisió interna i la recrudescència de l'atac del govern que compta amb el suport de tot el nacionalisme espanyol, de dreta i d'esquerra.

Sobre la divisió interna. Els resultats en vots mostren una gran diferència que no ha d'oblidar-se a l'hora de ponderar pesos respectius. 10 diputats no poden imposar-se a 62 ni 8,2% al 39,5%. Cert. Però tampoc cal oblidar que la CUP és una força única, sòlida (almenys fins ara), mentre que JxS és una coalició variopinta i heterogènia. Aquests dos factors no es compensen, però no poden ignorar-se. No obstant això, tampoc impedeixen que hi hagi un acord a curt i mig termini. Aquest acord és: supeditar tot a l'objectiu immediat de la independència. Tot allò que es pugui supeditar, està clar. I què és i què no és supeditable? Això és el que s'haurà de dilucidar en un futur proper que comença demà. El front independentista ha aconseguit com a principi d'acord un compromís irreversible amb la independència, enunciat ja, aquí i ara, i un ajornament de la qüestió de qui ha de dirigir el camí cap a ella.

Aquí entra en joc la segona faceta: la recrudescència de l'atac del govern central al procés independentista. No hi cap dubte. El nacionalisme espanyol no s'aturarà davant res i farà ús de tots els mitjans, els imaginables i els inimaginables. Només ho aturarà una força major que, si ha de venir de Catalunya, no pot venir dividida i si ha de comptar amb suport exterior no pot presentar-se com alguna cosa intransigent i maximalista.

L'ajornament, per tant, és mesura assenyada. Però més ho serà si es consideren les dimensions reals del problema. L'atac judicial a Mas i el seu partit està directament instigat pel govern i els mitjans afins que són tots, inclòs El País. El seu argument que es tracta d'actuacions independents de la justícia és ridículament inversemblant tractant-se d'un govern corrupte, que ha destrossat l'Estat de dret, començant per la independència dels tribunals. Per veure com tots els mitjans estan a les seves ordres n'hi ha prou amb comparar la cridòria mediàtica sobre la presumpta corrupció de CDC (3%) i el silenci total respecte a la mateixa qüestió (un altre 3%) en el PP. Pura persecució judicial de l'adversari ideològic. Ni les formes guarden. Abans es valien dels militars. Ara, dels jutges.

El punt fort i feble al mateix temps del baluard independentista és Mas. Per això els atacs es dirigeixen a ell. És lògic que el propi Mas vulgui seguir en l'obstinació que en el seu moment (i per les raons que siguin) es va marcar o es va autoadjudicar i que l'ha portat fins aquí, a punt, potser, de ser l'últim president de la Generalitat i el primer de la República catalana. És una perspectiva individual, però molt digna de consideració. Mas pràcticament ha acabat per sobre dels partits. El que té són votants. I molts. Sense ells, no hi haurà independència. És lògic doncs que els seus aliats recolzin la seva candidatura mentre ell la sostingui.

Però també és lògic que la CUP insisteixi en la seva negativa a la investidura. Va ser una promesa i les promeses es compleixen per raons ètiques. I una amenaça i les amenaces també es compleixen per raons pràctiques. El radicalisme social de la CUP no té per què cedir davant la component antisocial, reaccionària i agressiva del neoliberalisme dels governs de Mas i menys davant les acusacions de corrupció a CDC.

Tots dos costats tenen sòlides raons i tots dos tendeixen a utilitzar les seves bases per pressionar-se mútuament. És elemental en la dinàmica de jocs. Si JxS no canvia de candidat, la CUP no investirà a Mas, no hi haurà govern i seran necessàries noves eleccions. Si la CUP no investeix Mas en un temps raonable, el president convocarà noves eleccions. Ningú vol eleccions anticipades. Així, hi ha coincidència en el que es vol, la independència, i el que no es vol, eleccions noves. No serà possible un acord?

Ho serà. Però, per a això, cal aclarir un altre aspecte encara no esmentat: què està disposat a sacrificar cadascú per arribar a l'objectiu que tots dos diuen desitjar? Si l'important és la independència i no hi ha una altra manera d'aconseguir-la, al marge d'altres consideracions, Mas bé pot fer un pas enrere, com ja va anunciar fa uns dies. El seu lloc en la història de Catalunya està ja assegurat i si, com és de suposar, està judicialment net, res impedirà que sigui triat president de la República catalana en les primeres eleccions que se celebrin.

Però, igualment, si l'atac del nacionalisme espanyol segueix centrat en la figura de Mas i s'amplia a la implantació de circumstàncies d'excepció, la CUP pot argumentar aquesta mateixa excepcionalitat i el seu caràcter transitori per suspendre durant un temps la seva negativa a la investidura. Ningú en el seu sa judici pot esperar que els esdeveniments propers siguin normals. Es tractaria llavors d'investir Mas i no solament d'investir-lo sinó de fer-ho amb un específic mandat de plens poders (com de fet es preveu en el full de ruta per al Parlament), a imitació d'aquelles circumstàncies en què el Senat romà investia a un cònsol amb poders dictatorials extraordinaris i transitoris amb la finalitat de restaurar la salut de la República.

Perquè, al final, la qüestió és clara: República catalana sí o no.




Comentaris

envia el comentari