El cricket és la revolució

"Ens preparen des de la llar d'infants perquè ens agradi tot ben normal, ben majoritari, ben endreçat"

Més d'una persona m'ha dit "el cricket és molt 'raro'", amb aquella expressió mescla de pena i vergonya aliena que produeix la paraula "raro". Perquè si alguna cosa tenim clar a occident és que hi ha coses normals i coses estranyes. Ens preparen des de la llar d'infants perquè ens agradi tot ben normal, ben majoritari, ben endreçat. Doncs mireu, a mi m'agrada el cricket.

Els partits de criket (el clàssic) duren quatre o cinc dies. I no pas dues horetes cada dia, no. L'enfrontament comença a dos quarts d'onze del matí i s'acaba quan no hi ha prou llum natural al camp per veure-s'hi bé (entre les sis i les set de la tarda). A més, en algunes competicions com "The Ashes" has de jugar cinc d'aquests partits (anomenats test) per endur-te la victòria final (match). És a dir que, en realitat, un sol partit poden ser 25 dies de joc.


El temps és tan bonic, en el cricket... N'estic tip, de córrer per agafar el Metro, de córrer per arribar al cole dels nens o d'inquietar-me quan estic llegint i penso que he de córrer per fer alguna cosa que penso que hauria d'estar fent. El cricket té la pausa dels esports d'aristòcrates, que no necessitaven córrer per fer res. Perquè ho entengueu: cada partit s'atura per l'hora de dinar, per prendre el te de les cinc i per refrescar la gola abans de plegar.

Són partits pausats on cada llançament del bowler és un ritual en sí mateix. On no hi ha pressa perquè les coses s'han de gaudir poc a poc. Cada equip pot fer més de mil llançaments en un sol partit (literalment), però cada un d'aquests llançaments serà pensat, meditat, preparat i executat com si fos l'únic en els cinc dies que dura. Quina bonica lliçó per a la vida! Parar atenció a cada cosa que fas.


M'agrada el cricket perquè els jugadors vesteixen tots de color blanc sense números ni noms que els individualitzin. Perquè tots ells són un sol equip i les individualitats estan molt matisades. M'agrada perquè és un esport on guanyen països com l'Índia o Bangladesh. Perquè fins i tot la selecció d'una nació que no existeix (Les Índies Occidentals) va marcar una època històrica (la segona meitat dels setanta). Perquè és l'esport que permet a milions de pobres gaudir exactament igual que feien els aristòcrates que els van tiranitzar.


M'agrada el cricket perquè té unes normes complicadíssimes
. Perquè t'obliga a aprendre les regles i no és com el menjar ràpid dels divendres a la nit. M'agrada perquè els espectadors reconeixen i reivindiquen l'esperit del cricket. L'ànima intangible i real d'un esport que no pretén ser un art però té valors reals com el joc nét o l'orgull en la derrota. M'agrada perquè el pare del cricket modern (W.G. Grace) jugava partits amb zero persones a les grades. Perquè és un esport que es practica molt més del que es mira.


És un esport tan estrambòtic que només puc xerrar de cricket (i no tant com vull) amb una sola persona: el Craig, un germà anglès que
tinc. Un esport tan excèntric que permet gaudir del temps, de la litúrgia i del joc en equip. Tan revolucionari que el seu primer valor és el saber perdre. Us convido a posar "Cricket magic ball" a Youtube. Potser més d'un veniu a les xerrades amb el Craig.




Comentaris

envia el comentari