Horitzó desobediència

"El front espanyol està tancat. Espanya és un Estat de dret i aquí no es mou ningú ni es canvia res"

La política flueix, com un riu que no cessa. Després de la declaració de Mas davant el TSJC, amb un ampli suport institucional i popular i una forta projecció internacional, entrem en un nou tram: la constitució del Parlament català i l'aplicació del full de ruta cap a la independència sota l'amenaça del processament del president de la Generalitat. En l'horitzó, la possible condemna a Mas i la també possible desobediència de les institucions catalanes.

És gravíssim que la Generalitat es plantegi desobeir la llei, diu la vicepresidenta del govern central. Tant, afegeix el president, que, si la desobediència es dóna, pot arribar-se a la suspensió de l'autonomia, via l'article 155 de la CE. Mentre Manos Limpias segurament demanarà la il·legalització de tots i cadascun dels votants independentistes per sediciosos.

El terreny de joc està perfectament marcat. Ningú està per sobre de la llei, diu el govern. Ni ell mateix, per la senzilla raó que, quan la llei no li agrada, la canvia perquè sí. Igualment està obligat a obeir les decisions dels tribunals, formats per magistrats amb el carnet del partit i que apliquen la "justícia" del govern, la que complau al Rei que per això s'administra en el seu nom. El discurs del principal partit de l'oposició és el mateix: cal obeir la llei de l'embut i acatar la justícia de Peralvillo.

El front espanyol està tancat. Espanya és un Estat de dret i aquí no es mou ningú ni es canvia res. Amb aquesta Constitució hem tingut quaranta anys de pau, tants com els que generosament ens va donar el Caudillo d'emocionat record i així seguirem quaranta anys més, veient desfilar la cabra de la legió.

El nacionalisme espanyol ignora l'abc de la política, la seva condició dinàmica, fluïda, líquida. La política, com la vida, és canvi i si un no ho anticipa, no es prepara, no proposa res per canalitzar-ho en el seu propi (i legítim) benefici, per fer-ho fructífer i constructiu, aquest canvi inevitable el deixarà de costat o l'atropellarà. El que no es mou, es podreix. El que no avança, mor. Qui no preveu, pereix. La política és iniciativa, projecte, pla, tot el que té l'independentisme català i el que manca al nacionalisme espanyol. L'única reacció d'aquest és una falta d'acció i resposta, elevada a la incompetència que resideix a La Moncloa, per qui, la millor decisió és no prendre cap decisió. Amb la qual cosa són els altres els qui les prenen per tu i no et deixen ni el recurs a la  mentida per tapar les vergonyes de la teva ineptitud.

Quan es cansen d'insultar i amenaçar, els propagandistes del nacionalisme espanyol, sobretot els intel·lectuals que passen la majoria del temps desapareguts, es posen comprensius i lamenten com l'independentisme ha fracturat la societat catalana. El panorama és terrible: les famílies estan enfrontades i els ciutadans són ombres esquizofrèniques que vaguen pels carrers preguntant-se angoixats per la seva identitat. És difícil prendre's de debò aquesta 'basura' però no està de més recollir una mica del seu ensenyament perquè si alguna cosa està fragmentada i fraccionada aquí és precisament el nacionalisme espanyol. Qualsevol que vegi la societat catalana sense prejudicis observa una amplíssima mobilització popular fortament aglutinada amb unitat de propòsits i, per descomptat, les naturals desavinences en tota obstinació complexa i col·lectiva. Aquest mateix observador no pot ignorar que a la resta de l'Estat, la situació és la inversa: regna l'atonia, la inacció, el desconcert, l'enfrontament i la irreconciliabilidad de projectes que només té remei en l'actitud reactiva davant del risc de la secessió.

Que el PP i el PSOE facin causa comuna davant de Catalunya demostra per enèsima vegada que el problema espanyol no té solució. Entre el nacionalcatolicisme reaccionari, oligàrquic, repressiu i intolerant de la dreta espanyola, tan franquista avui com sempre, i el nacionalisme liberal, tolerant, progressista, de les suposades esquerres, incapaces de formular cap projecte de reforma de debò, hi ha un acord bàsic referent als anomenats "nacionalismes perifèrics". Aquest acord bàsic dels nacionalistes espanyols, la incapacitat per reconèixer la seva situació els porta a proclamar l'oxímoron d'un nacionalisme no nacionalista. Queda clar així, per tant, que es tracta d'un últim acte d'aquesta tragicomèdia anomenada Espanya en la qual la idea de la modernitat, la tolerància, la democràcia i el respecte els drets d'un liberalisme enclenque, secularment subaltern davant del reaccionarisme espanyol. Una societat submissa, fracturada, insolidària, de súbdits claudicants davant l'oligarquia mesetària i caciquil de sempre.

Aquesta Espanya no té res a oferir a uns pobles que, per raons que no vénen al cas però que estan al cap de tots, tenen la sort de comptar amb projectes propis, amb iniciatives polítiques de renovació i regeneració.

Aquesta Espanya no deixa un altre camí que la desobediència.




Comentaris

envia el comentari