L'esquerra que fuig

"El 15 d'octubre d'enguany, la memòria de Companys ha estat reivindicada com mai no ho havia estat abans"

El 15 d'octubre d'enguany, la memòria de Companys ha estat reivindicada com mai no ho havia estat abans, arreu del país, en formats molt diversos. Alhora, la concentració de suport al president de la Generalitat, Artur Mas, amb els batlles vara de comandament en mà i milers de persones fent-li costat, ja ha donat la volta al món i passarà als annals del futur com un dels moments d'acceleració de la nostra història, camí de la independència nacional. A més de la gent del seu partit, CDC, d'ERC i de JuntsxSí, hi havia també representants de la CUP, ICV, EUiA i UDC. Abans, la batllessa Ada Colau, Lluís Rabell de CSQP i Joan Herrera (ICV) havien participat en actes públics de suport als imputats. Si bé el SÍ inequívoc a la independència és evident que justeja i no té, encara, una majoria tan inqüestionable com voldríem, no passa el mateix amb la majoria política i social que al carrer, al Parlament i als ajuntaments, és partidària del dret d'autodeterminació, a partir del qual tots els pobles decideixen el seu futur i el tipus de relació que mantenen amb els altres. Aquesta majoria autodeterminista, que compta amb una tradició democràtica de més d'un segle, es produiria, sens dubte, cas que, finalment, les aspiracions col·lectives es poguessin expressar mitjançant un referèndum amb totes les garanties internacionals i no pas a través de simulacres o de manera indirecta, sigui un procés participatiu, siguin unes eleccions autonòmiques.

Després de les concentracions del 13 i del 15 d'octubre, Espanya ha parlat i ho ha fet no sols en la llengua de sempre -no en saben d'altre-, sinó també en el llenguatge habitual: són cecs que no hi volen veure i sords que no hi volen sentir. Ja fa temps que sabem que l'actitud immobilista de Rajoy el duu a negar la realitat, a ignorar-la i a alçar, enfront de la voluntat dels catalans, la legalitat vigent condicionada pel franquisme. Però si aquest és el capteniment de la dreta espanyola, el de l'esquerra no és diferent. Pam dalt, pam baix, tots dos han acabat dient el mateix: la constitució espanyola és la bíblia o, per a ser interconfessionals, l'alcorà i el talmud tot alhora, fora d'aquesta no hi ha salvació i "se acabó lo que se daba" que amollà Sòcrates un vespre que feia pràctiques de castellà. Pedro Sánchez, a més, ha assegurat, demòcrata que és ell i d'esquerres, que Catalunya no és una nació i que mai no es podrà fer un referèndum d'autodeterminació. Pobra Espanya, amb esquerres així... Quan escric aquest article no he vist que ningú de Podemos o d'IU hagin badat boca.

De fet, en són tan de federalistes que, en relació a l'Estatut de Núria (1931), en unes corts de majoria absolutíssima republicana, el primer article de l'Estatut, aquell que definia Catalunya com "un estat autònom dintre la República espanyola", va tenir tan sols 50 vots a favor, 45 dels quals procedents dels escons de diputats de Catalunya. La resta van actuar com a demòcrates espanyols, de dretes i d'esquerres... I, temps després, en el moment d'aprovar, definitivament, el que acabaria sent l'Estatut de 1932, vora 120 diputats -120!- van abandonar l'hemicicle per evitar així de votar a consciència: contra l'Estatut. L'esquerra espanyola potser deu ser d'esquerres en altres aspectes, però no ho és ni mai ho ha estat pel que fa al reconeixement del caràcter plurinacional de l'estat. Continuar dient, com diuen dia per altre, que són federalistes és mentida i un insult a la intel·ligència, mentre no es comprometin a eliminar l'article 145 de la seva constitució on es prohibeix, taxativament, la federació de comunitats autònomes. L'únic cop, doncs, que s'hi esmenta el federalisme és per a prohibir-lo. L'esquerra espanyola, davant el fet nacional altre que el seu, és una esquerra de dretes, una esquerra que fuig a l'hora de prendre decisions democràtiques de reconeixement de la diversitat nacional, una esquerra, doncs, covarda. Amb motiu del darrer Estatut, mentre negociàvem en petit comitè amb un molt alt representant socialista, davant la meva insistència, em confessà. "No, però si jo ja ho sé que sou una nació! Ho crec, n'estic convençut de debò, però, tu què vols, que a Espanya no ens voti ningú?". No sembla, ben bé, un exemple de valentia política o de coratge revolucionari, precisament...

Lamentablement, entre l'esquerra que fuig, a l'hora de comprometre's amb el dret a un futur lliure d'un poble, hi ha el PSC actual. Dia rere altre, va perdent els noms de més prestigi i coneixement públic, en constatar que, com a opció política diferenciada, ha deixat d'existir, per a ser una simple federació regional més del PSOE, com mai no ho havia estat abans. Aquell PSC-C que defensava l'autodeterminació com a dret "inalienable i imprescriptible", aquell PSC-R i aquella federació catalana del PSOE que defensaven el dret a l'autodeterminació, com a punt núm.5 del Pacte d'Abril de 1977, han deixat d'existir. La tradició autodeterminista del socialisme català és morta i enterrada i els seus hereus n'han malbaratat l'herència. On serien ara, què dirien ara, quines posicions defensarien ara els grans noms històrics de l'esquerra catalana: la submissió resignada del vençut o el dret a la llibertat de qui vol ser lliure? No tinc cap dubte de la banda on s'arrenglerarien ara Francesc Layret, Lluís Companys, el Noi del Sucre, Rafael Campalans, Andreu Nin, Joaquim Maurín, Joan Comorera ("Som catalans per naturalesa, espanyols per coacció"), Manuel Serra i Moret, Josep Rovira, Miquel Ferrer Sanxis, Josep Pallach o Joan Cornudella. Davant la realitat, no fugirien ni, encara menys, es girarien d'esquena al seu propi poble.




Comentaris

envia el comentari