Trencar, desobeir, morir

"La única esperança es troba en què algú dins la CUP s'adoni de l'error del seu viatge i més enllà de l'assemblea, sigui capaç de ser un exemple de llibertat de pensament"

Algú ha decidit que el TAV no li agradava i ha trencat el cable de fibra òptica que feia possible el servei; les conseqüències personals de tota mena que el sabotatge hagi pogut produir no han preocupat gaire l'autor, o com a mínim li han semblat menys importants que complir el seu desig. Ens ha servit, però, per saber que la independència real mai és possible, que tot i tothom depenem de tantes coses com per transformar en poc més que un símbol la independència política. Ens ha de servir també, vull afegir, per recordar que tot desig no es transforma per això i de forma automàtica en un dret, i que hauríem de ser capaços de reservar la paraula "injustícia" per a les situacions que atempten contra la dignitat humana, aquelles que estem veiem en el nostre entorn més llunyà, les que haurien de fer-nos aixecar els ulls més enllà de l'acollidor objecte que és el nostre melic.

Aquests dies, veient el desenvolupament de les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, totes les meves pors inicials pel que podia acabar essent el procés cap a la construcció d'un Estat propi s'han cosificat. Potser és un sentiment infantil, però deixa poc espai a l'esperança. Junts pel Sí apareix mig agenollada davant d'un grupuscle ínfim de persones amb egolatria intel·lectual fora mida que han estat votades majoritàriament per aquesta mena d'esquerra milionària que ara diu que és independentista, però que en el fons sols vol "épater"; és cert, també un grapat de benintencionats que sols volien donar en la cresta a la "casta" han ajudat a alçar-los a aquest esperpèntic paper de decisius, però això ha succeït mentre en les banlieus de Barcelona la caspa més caspa, vestida d'impecable "casual", es quedava amb el vot humil i desinformat, fart de promeses socialistes i populars sempre incomplides.

Per a qui no té res a perdre, trencar-ho tot és sempre fàcil: qui no té feina, qui té la promesa de què la seva plaça funcionarial serà una realitat o es mantindrà com a tal en el nou estat pot pensar que això de la trencadissa val la pena. A la resta, fins i tot pensant que la independència sigui una solució, l'Estat propi sempre li ha semblat quelcom a obtenir desprès d'una duríssima negociació amb la força centrípeta de l'Estat que es vol abandonar. Però és que a més, la trencadissa exigida per la CUP, que passa per desobeir lleis de tota mena per la sola raó que no ens agradin, planteja dos problemes. D'una banda la legitimitat amb que el desobedient podrà exigir dels ciutadans de la hipotètica república catalana el mínim acatament de qualsevol llei que dicti si a un grup consistent de persones li ve de gust no complir-les, i em puc posar d'exemple jo mateixa, si la pressió fiscal que m'imposen o la intervenció estatal que em fan patir em semblen massa fortes.

L'altre problema, tanmateix, és més important. Com diu Plató que va dir Sòcrates, no hi ha prou amb que la llei sigui injusta per no complir-la. ¿Quin exemple donaràs a la societat que vols construir, si la teva passa decisiva, aquesta passa històrica, s'embruta amb una primera desobediència, per molt que se li vulgui dir desobediència civil? Aquesta senzilla i gegant raó reté a Sòcrates a la presó quan els seus amics li volen facilitar la fugida i el govern atenenc el vol ajusticiar. Prefereix morir a desobeir, perquè sap que la desobediència civil, com palesa Antígona, està referida a qüestions sagrades: la vida, la llibertat i la consciència, totes tres en el sentit que pot ser entès igual per un esquimal, un pagès o un soldat; totes tres enllaçades amb un sentit transcendent de la persona, sense el qual qualsevol dret humà esdevé una mera convenció més o menys bonica. Sí, ja sé que hi ha qui pensa que just això, una qüestió de dignitat és la seva lluita per la llibertat de Catalunya, però acceptin que ningú en el món li acceptaria aquesta dramàtica qualificació; es tracta senzillament de què embla haver-se esvaït l'afecció de Catalunya envers Espanya, al menys en una part molt significativa de la seva població, tan senzill com això. Però no vinguin la CUP a aprofitar per calçar-nos la desobediència contra tot allò que no combrega amb el seu programa: si el viatge l'hem de fer amb qui pensa que juguen en la mateixa lliga la llibertat de Catalunya i la d'un esclau del segle XVIII , queda clar que el viatge no valdrà la pena.

Per això esdevé crucial que el comandant de la tropa sigui algú construït intel·lectualment, que malgrat la marea conservi la racionalitat i el sentit de la mesura, que sigui capaç d'enfrontar la veritat a la conveniència, que entengui tot el que està en joc quan es parla de desobediència. Vull creure que aquest algú és el President Mas; vull creure que no és cert el que llegia aquest matí sobre la coincidència ideològica entre la CUP i Junts pel Sí, però sobre tot que no és certa la coincidència entre la CUP i Mas. Ni tan sols en el diagnòstic pot haver coincidència entre algú que vulgui entomar la responsabilitat de governar i qui s'atreveix a dir que els lideratges no existeixen. La única esperança es troba en què algú dins la CUP s'adoni de l'error del seu viatge i més enllà de l'assemblea, sigui capaç de ser un exemple de llibertat de pensament. Perquè l'alternativa és que el procés es mori, i serà més la gent que se n'alegri de la que se'n pugui plànyer.é




Comentaris

envia el comentari