Per què la unilateral és l'única via

"L'inici d'un procés constituent de base participativa s'albira com l'única via per ampliar el suport social a la independència a partir del propi projecte, superant les barreres de difusió mediàtica i d'implantació territorial metropolitana dels partits independentistes"

¿La interdependència de Junts pel Sí i la CUP rebentarà el procés? No. Però és imprescindible desterrar la ingenuïtat per analitzar el futur. El resultat de l'independentisme del 27-S ha estat extraordinari i, tanmateix, vindran temps difícils. La unilateral continua sent l'única via per avançar. Aquí van un seguit de reflexions al marge d'apriorismes ideològics i partidistes i, també, de la síndrome d'Estocolm que consisteix a haver de justificar contínuament cada passa davant dels partits unionistes, democràticament desacreditats pel pecat original de prohibir que la ciutadania voti i d'haver promogut o parapetat l'encausament del president de la Generalitat pel 9-N.

¿N'hi ha prou amb 72 diputats i el 47,7% dels vots per engegar un procés unilateral? Sí. Les forces independentistes freguen els dos milions de vots. Les constitucionalistes, superen els 1,5. En un referèndum sobre l'estat català, de resposta afirmativa o negativa, no hi hauria cap dubte sobre el resultat si s'analitza en nombres absoluts. El fet que hi hagi 460.000 vots (els de Catalunya sí que es pot i Unió) impossibles d'imputar en cap dels dos fronts, complica la lectura refrendària de les eleccions i, sobretot, fa baixar el percentatge global dels partidaris del sí i del no, però en cap cas invalida la victòria clara l'independentisme, encara que no superi la barrera del 50% del vot global en recompte en què l'aparent neutralitat de l'11,4% deixa el futur bastant obert. L'única manera de saber les proporcions reals d'uns i altres seria en un referèndum de debò que forcés els votants de Lluís Rabell i Ramon Espadaler a pronunciar-se.

¿Els resultats del 27-S són suficients per proclamar la independència? Amb la majoria absoluta de 72 escons, JxSí i la CUP estan legitimats per les urnes per aplicar el seu programa electoral. És a dir, per intentar construir l'estat català amb un procés de ruptura progressiu amb l'estat espanyol. La proclamació o declaració definitiva, que la CUP ja ha ajornat, deixa aquest pas per al final del mandat. Però és lògic pensar que la comunitat internacional exigirà en algun moment un altre pronunciament de les urnes clar i homologable. Avançar unilateralment pot ser l'única manera de forçar les institucions europees a mediar amb el govern espanyol per la celebració d'un referèndum com l'escocès. No hi haurà mai un referèndum si no es força l'Estat a acceptar-lo. Un cop descartat que la minoria parlamentària pugui paralitzar el que la majoria dels catalans ha avalat a les urnes, la JxSí i la CUP han de procedir com ho han promès: avançar en l'exercici de la sobirania de les institucions catalanes i de la construcció d'una legalitat pròpia. L'inici d'un procés constituent de base participativa, a més, s'albira com l'única via per ampliar el suport social a la independència a partir del propi projecte, superant les barreres de difusió mediàtica i d'implantació territorial metropolitana dels partits independentistes.

També seria un frau democràtic que l'intent d'obrir una negociació amb el govern espanyol que surti de les eleccions del desembre se centri en algun encaix alternatiu de Catalunya dins d'Espanya i no en els termes de la separació. No seria coherent que les forces que s'han autoproclamat independentistes negociïn una tercera via. Aquest és el compromís del PSC i de Catalunya sí que es pot, en cap cas de JxSí o la CUP, encara que algunes veus, com la de l'economista Oriol Amat, hagin apuntat aquesta possibilitat com a escenari plausible. Els comicis estatals, tanmateix, poden ajudar a legitimar encara més el resultat del 27-S si els partits sobiranistes s'imposen amb claredat. La millor prova: l'SNP a Escòcia. No presentar-s'hi implicaria cedir la representativitat de l'electorat català al Congrés a partits com C's o Unió, en un context en què tota presència institucional fa visible el conflicte polític.

¿Mas ha de ser el president? Aquest era el compromís de JxSí, tot i la maniobra de situar Raül Romeva com a candidat. ¿Pot condicionar la CUP, amb 10 diputats, el nom del president de la Generalitat? No ho van fer ERC o ICV amb Montilla o Maragall, abans de formar el govern de coalició. ¿Es pot permetre ERC que sigui la CUP qui forci la retirada, anunciada per d'aquí 18 mesos, del líder de CDC? És evident que no. ¿Pot fer Mas un pas enrere abans de fer el congrés en què s'haurà de consensuar el seu relleu a CDC? La demanda de la CUP perquè Mas s'aparti desencadenaria una crisi interna a CDC que la direcció no permetrà. ¿Confon la CUP el parer de la militància amb la del seu nou electorat? ¿La promesa de Baños de no investir-lo era presonera d'un escenari amb què la CUP pogués permetre's una abstenció continuada i ara impossible? Sembla que l'única manera de desencallar un acord entre JxSí i la CUP és amb el projecte: la desobediència, un pla de xoc social i un procés constituent participatiu. Si JxSí s'hi avé, ¿la CUP podrà justificar el seu rebuig a investir Mas i, per tant, la convocatòria d'unes noves eleccions amb què amenaça CDC? ¿I si només ho fan dos dels seus diputats? El rebuig de la CUP cap a Mas, ¿ho és també cap als convergents? ¿És que Mas, erigit per la CUP com a símbol de les retallades, aplicava mesures d'austeritat tot sol des del govern? ¿És l'independentista un projecte plural i interclassista? ¿Qui construeix els símbols i els reforça?




Comentaris

envia el comentari