Immigrants per sempre?

"Junts pel Sí té el cap de llista nascut a Madrid i el de la CUP, l'esquerra independentista, es diu Antonio Baños, no Toni Banys. Antonio amb O final i Baños amb Ñ, perquè cadascú es diu com vol dir-se. Aquesta és la nostra victòria"

Des del segle XVI, amb la gran onada d'immigració occitana i francesa cap a Catalunya, fins als nostres dies, per aquí hi ha passat -i s'hi ha quedat- gent de tot arreu. Aquells, dels primers, van diluir-se ben aviat a l'interior de la societat catalana, a causa de la seva proximitat lingüística, cultural i geogràfica. El seus cognoms són avui indistingibles i passen per ser el que ja són: d'aquí, de tota la vida, familiars. Va venir altra gent d'altres llocs, en temps posteriors, però no amb la importància numèrica d'aquells occitans, fins que, ja les primeres dècades del segle passat, arribà la immigració murciana, amb les obres de construcció del metro a Barcelona o atrets pel ressò de l'Exposició Universal de Barcelona. I gent procedent també d'Almeria, així com antics emigrants catalans a Argentina, França i Algèria que anaren tornant, fins a principis dels 30. Ara, néts d'aquells murcians van en llistes independentistes en llocs per a ser escollits diputats o bé són periodistes de renom, al servei de la causa democràtica catalana. A la postguerra, en ple franquisme i fins a la desaparició del dictador, el viatge familiar cap a l'esperança, amb destí final a Catalunya, va tenir el seu origen, llevat del País Basc, arreu de la geografia peninsular i insular de l'estat espanyol. I, al llarg dels darrers decennis, la gent que ha vingut nouvinguda ha arribat ja de fora de l'estat, procedent no sols d'altres països europeus, sinó fins i tot d'altres continents, amb altres trets físics, altres religions, llengües i cultures, distints dels que aquí havíem vist sempre i eren els únics que ens semblaven normals. Expliquen els demògrafs que, sense tots ells, ara, al Principat, no hi hauria gaire més de tres milions d'habitants i que, al voltant del 70% dels catalans d'avui, tenim algun parent o avantpassat els orígens del qual se situen fora del país.

Quan algú se'n va del lloc on va néixer i on sap que també van obrir els ulls a la vida tots els seus avantpassats, quan algú s'allunya del paisatge sentimental del que, fins llavors, ha estat la seva quotidianitat i deixa enrere el seu univers de referències, no ho fa pas per tal d'empitjorar les seves condicions de vida, sinó per a millorar-les. És el mateix que, sobretot al llarg del XIX i part del XX, va fer tanta gent als Països Catalans, camí de Cuba, d'Argentina, de Puerto Rico, d'Algèria i, als anys quaranta, també cap a Mèxic i França, com a refugiats, exiliats forçosos d'una guerra perduda, empesos per un règim polític tan assassí, de persones i pobles, com el franquisme. Molts dels que s'establiren a Amèrica, el XIX, van posar les arrels heretades i les esperances nascudes a la terra que els acabava d'acollir, fins al punt de comprometre's a primera línia -sovint, de foc- amb la lluita d'alliberament nacional i d'independència, de creació de nous països i nous estats, desvinculant-se d'Espanya. I alguns van fer-ne els himnes nacionals i tot o les cançons patriòtiques més conegudes. Carrers i places, escoles i museus, ho recorden avui encara, per a la posteritat. Són cognoms de nissaga catalana que representen, com cap altre, la vocació més nacional d'aquests territoris, ahir espanyols, avui estats sobirans. Descendents d'ells, vénen avui aquí a fer la via catalana, la via lliure, la via augusta i la via que més convingui, i continuen bevent el mate, el tequila o tirant de veta del xile picant en els menjars, amb la mateixa tendresa amb què s'emocionen aquí en sentir una ranxera o el so d'una milonga o un tango i allà amb la gralla o el flabiol, mentre miren com s'enfila el castell o el pilar, cel amunt.

Durant la llarga nit de pedra de la dictadura, es va fer un treball extraordinari per cohesionar la nostra societat i construir-nos com un sol poble, convençuts que la unitat civil era el primer i principal de tots els nostres valors col·lectius. Organismes com l'Assemblea de Catalunya, partits com el PSU, sindicats com la CONC i persones com Jordi Pujol o Francesc Candel van dedicar moltes energies a favor d'aquest objectiu. Però en el període autonòmic al qual ara estem a punt de posar punt i final, part d'aquest llegat de civilitat es va anar fent malbé, progressivament. Eren aquells anys de l'escissió entre catalanisme i esquerra o, si es vol dir d'un altra manera, entre nacionalisme i projecte social o, encara, entre CiU i el PSC. Parlo dels vuitantes i els norantes, quan tot ho teníem duplicat, un teatre nacional i un de lliure, una TV3 i una BTB, una Catalunya Ràdio i una COM Ràdio, una idea carrinclona, rural i conservadora de la catalanitat, aparentment incompatible amb el progrés i la modernitat, i una esquerra cosmopolita, oberta, urbana, ciutadana del món a qui incomodava la pròpia identitat nacional. A principis d'aquest segle, l'esquerra i la nació van retrobar-se i, en aquell moment, ERC esdevingué la tercera força. Però el mal ja era fet. Tot feia pensar que si eres catalanista, no podies ser alhora d'esquerres i a l'inrevés. I a les sigles beneficiàries de la dicotomia, no semblava que aquest repartiment de béns els incomodés gaire.

Durant aquests anys, a més, s'anà generalitzant la idea errònia que els catalans autòctons votaven CiU i els immigrants andalusos, extremenys, etc, el PSC. I alguns sectors d'esquerres, en aquest context, van adoptar mesures de sobreprotecció identitària dels nous catalans establerts a les gran àrees metropolitanes, mesures que, a la pràctica, els aïllaven de la resta del país on vivien i del qual ja formaven part, mantenint-los en una mena de bombolla tancada, aliena a la resta del territori i de la gent. Van fer més esforços tot recordant-los permanentment els seus orígens, la seva llengua, els seus balls, la seva gastronomia, les seves festes, als quals ningú no els plantejava que renunciessin o que oblidessin, que no pas a incorporar-se com a protagonistes a una societat que ja tenia una altra llengua, uns altres balls, unes altres festes, una altra gastronomia. Hi va haver episodis lamentabilíssims amb les cases regionals, algun dels quals, per cert, s'ha reproduït a les darreres municipals i no pas per part del PSC, precisament. Quan véns de fora, el que vols és esdevenir, tan aviat com sigui possible, gent de dintre. I formar part del paisatge que ja serà l'únic dels teus fills i néts, no pas que et recordin constantment que vas venir de no sé on i que mai no seràs del tot d'aquí.

Les primeres lluites per la immersió lingüística es van fer a Santa Coloma de Gramenet, amb molts pares i mares que volien que els seus fills assumissin també com a pròpia la llengua i la cultura catalanes. Una llengua que alguns progres professionals de la gauche caviar, sovint, no usaven per provinciana i que certes famílies benestants menystenien. I ho feien, les darreres, no etiquetant també en català els productes de consum que produïen a les seves fàbriques, i parlant entre ells en castellà, no fos cas. No fos cas que els senyors parlessin en la mateixa llengua catalana que les minyones o els porters que havien arribat a Barcelona, en els anys de la immigració rural de la Catalunya interior cap a la ciutat. No fos cas que, en ple franquisme, els senyors no parlessin la llengua dels guanyadors, la del poder econòmic i polític absolut, encara que aquesta coincidís, ai las, amb l'idioma popular de molta gent de barri. I algun dia explicarem alguna anècdota sucosa al respecte...

Feliçment, tot això ha saltat pels aires. I avui és català qui li dóna la gana ser-ho i punt. S'equivoca, de mig a mig, qui vulgui deduir lleialtats nacionals, a través dels cognoms, perquè avui, en general, no se'n poden extreure gaires conclusions. Cognoms de matriu cultural catalana representen el bo i millor del botiflerisme nostrat, per exemple. I José M.Aznar és qui és, com Pere Aznar, a qui vaig conèixer en el seu exili a Santiago de Xile, l'únic diputat de l'independentista Partit Català Proletari, a les corts republicanes, el 1936, i president del CADCI el 6 d'octubre, quan moriren disparant contra l'exèrcit espanyol Jaume Compte, Amadeu Bardines i Manuel...Gonzàlez Alba. Conservo una cinta magnetofònica on em narra l'experiència traumàtica de la jornada, intentant taponar les ferides de bala en el cos de Gonzàlez Alba, amb draps i tovalloles... Junts pel Sí té el cap de llista nascut a Madrid i el de la CUP, l'esquerra independentista, es diu Antonio Baños, no Toni Banys. Antonio amb O final i Baños amb Ñ, perquè cadascú es diu com vol dir-se. Aquesta és la nostra victòria, la de continuar construint i volent ser un sol poble, amb un projecte de país ni ètnic ni nacionalista, sinó civil i voluntari, democràtic, doncs. Sense oblidar els avis ja morts, però pensant en el futur dels néts que ja han arribat o que vindran. I és el seu futur que volem lliure i millor. El seu futur serà el nostre millor present. Els fills de pares o mares vinguts de fora, molts de nosaltres nascuts aquí, ens hem revoltat davant d'aquells que, per paternalisme o per interès, ens voldrien, de fet, immigrants per sempre. És miserable i poc intel·ligent que, en aquestes alçades de la història, algú viatgi pel túnel del temps, intentant dividir-nos per raó dels orígens dels nostres avantpassats. I no hem de triar cap identitat, perquè ja en tenim una, la nostra, cadascú la seva. Només volem triar, i no és poc, el futur que volem, que no és el d'immigrants o fills d'immigrants, sinó el de ciutadans lliures d'una terra lliure: la nostra.




Comentaris

envia el comentari