L'ombra del fracàs

"Aquí és on el triomf moral i polític de l'independentisme es convertirà en jurídic per imposició d'Europa i la comunitat internacional"

La majoria absoluta que els sondejos pronostiquen al bloc del "sí" en les plebiscitàries del 27 de setembre que anuncia l'independentisme ja ha triomfat, que Catalunya és una nació, que té dret a constituir-se en estat i que això és ja indiscutible políticament i moralment. Que ho sigui ara jurídicament és el moll de l'os del que ens juguem en els Temps que vénen un continuació, ja, ara mateix.

La campanya del 27 de setembre, la realitzada i la que falta, és la prova que a Catalunya, efectivament, la vella política ha mort, que n'està naixent una altra i una forma nova de fer les coses, però no com ho prediquen els emergents, sinó de veritat i seriosament. Totes les opcions espanyoles, des del PP fins Catalunya Que Sí que es Pot es van negar a admetre que aquestes eleccions fossin plebiscitàries perquè no estan acostumats a que les coses al seu país siguin com volen i les defineixen els catalans, sinó com volen i es defineixen a Madrid. Madrid decideix; Catalunya obeeix. Madrid posa els noms; Catalunya els accepta. I per això han desembarcat tots a Barcelona, ​​per dir als catalans el que han de pensar, parlar, fer.

Alguns, els del PSOE i de C's estan de conmmuters, van i vénen com pendolari, marejant l'AVE o el pont aeri. D'altres, com els líders de Podemos, sabedors que es juguen aquí el seu futur a Espanya, han agafat abonament fix en algun hotel de la catalana de capital i no mouen ni per anar a dinar diumenge a casa. I així han aconseguit que el règim habitual i tradicional de tractar els catalans com a gent de la colònia o menors d'edat se'ls torni en contra. Qualsevol agència de publicitat els explicaria que no és una bona tàctica. Que el personal no sàpiga qui és el veritable cap de cada llista, si Rivera o Arrimadas, Sánchez o Iceta, Iglesias o Rabell. Demanar a la gent que voti els teloners. L'únic cap de llista que sembla genuïnament català, Albiol, és el que més interessaria que no fos ell.

El 27 de setembre mostrarà als ulls de tothom, especialment dels europeus, el fracàs de la vella política, el fracàs del sucursalisme. Un fracàs tan descomptat que les forces més sòlides i tradicionals espanyoles han decidit abandonar tot camí de diàleg o entesa civilitzat i han passat a l'acció directa que no és altra cosa que les amenaces i les provocacions. "S'ha acabat la broma", va dir Albiol fa uns dies com a resum de l'intent de tupinada del govern de canviar a la força la llei reguladora del Tribunal Constitucional per convertir-lo en un reforç de guàrdia ja que com a Tribunal Constitucional té nul predicament.

Fent-se ressò d'aquest tèrbol propòsit, reapareixen els militars -que mai caminen molt lluny quan es fa política a Espanya- recordant que l'article 8 de la Constitució els fa garants de la integritat territorial de la pàtria. És evident que estan disposats a complir amb el seu deure a Catalunya ja que se'ls segueix oblidant fer-ho a Gibraltar per més que el ministre d'Afers Exteriors no veu arribat el dia en què la legió el recuperi. El ministre de Defensa adverteix que, si els catalans "compleixen amb el seu deure", l'exèrcit no intervenindrà. Per descomptat, el "deure dels catalans" es decideix a Madrid i les sales de banderes donen suport a aquestes fosques admonicions perquè es prenguin molt seriosament.

Tot són anatemes i excomunions en cas d'independència. Segons un mandatari de la UE, familiarment unit a un militant del PP, amb el que no se sap si parla com euròcrata o simpatitzant del partit fundat per Fraga, la República catalana independent quedaria ipso facto fora de la Unió. Estan acostumats a mentir, falsejar, simular una autoritat que no posseeixen i creuen que a Europa poden prevaricar tan impunement com es fa a Espanya. Que Catalunya es quedi dins o fora de la UE és una cosa tan problemàtica com ho és amb Espanya perquè si la República catalana independent és un "Estat nou", també ho serà una Espanya sense Catalunya que, entre altres coses, haurà de recalibrar la seva representació i la seva aportació a la Unió; és a dir, obligarà a renegociar els tractats, igual que si d'un accés accés català es tractés.

En realitat, poc importa la versemblança o probabilitat de les prediccions. El que es busca és aconseguir mitjançant amenaces i xantatges torçar la voluntat democràtica dels catalans. Es motiva els empresaris més recalcitrants que amenacin amb sortir del país, als banquers que pressionin i afirmin, contra tot sentit comú, que aniran a fer negocis en altres zones més Pobres.

Tot val per evitar o dissimular el fracàs. I, per si dubteu, el ministre de l'Interior, que el seu fil directe amb el Caudillo és permanent, ho ha deixat clar d'una vegada per totes: cap govern espanyol acceptarà un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Això, és clar, inclou al PP i al PSOE, però també als altres partits espanyols que s'adheriran prohibició, no per gust diran, sinó per amarga necessitat.

Com que tots els esforços han fracassat, només queda la força bruta. Aquesta es trobarà amb una desobediència generalitzada. I aquí és on el triomf moral i polític de l'independentisme es convertirà en jurídic per imposició d'Europa i la comunitat internacional. Perquè si es fa servir la força contra el dret, una força major farà valer un millor dret.




Comentaris

envia el comentari