L'orgull del vot xarnego

"No hi ha dues Catalunyes, ni tres, ni cinc. Ja pot demanar perdó Iglesias per la patinada, que això no l'exculpa de res, com tampoc que la seva família patís les represàlies del franquisme"

Desperteu, enorgulliu-vos dels vostres orígens, Espanya us necessita. Simplificat, el que fan Pablo Iglesias, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez vindria a ser això. Amb les seves particularitats, creuen que del vot xarnego depèn que el 27-S hi hagi o no una majoria independentista. Però eviten l'adjectiu, perquè és una denominació despectiva que, ves per on, els xarnegos lluïm amb el mateix orgull que —els que la tenim— proclamem la procedència suburbial: perquè els nostres antics suburbis són avui ciutats dignes gràcies als andalusos, extremenys, murcians, aragonesos i catalans que durant anys van ocupar i defensar cada solar de l'especulació franquista per fer-hi escoles, ambulatoris, mercats, places, parcs o poliesportius. Fins i tot van batallar perquè asfaltessin els carrers i hi fessin clavegueres, enllumenat, semàfors i passos de vianants. En aquell llavors n'hi havia que morien per la precarietat de l'assistència sanitària i eren habituals els atropellaments al carrer mentre els ajuntaments franquistes feien l'agost amb les necessitats urgents d'habitatge.

Els fills d'aquella gent portem els orígens com una virtut, tot i que tampoc ens ha estat fàcil aixecar la veu. S'han tendit a menystenir i oblidar les lluites de fang. Les vergonyes de la perifèria ens han pesat massa. És clar que el centre sempre ha estat un, i Marta Rojals té raó quan reivindica l'esforç dels catalans que es lleven a les sis del matí per llaurar el tros, pescar, obrir la botiga o engegar la granja. No hi ha dues Catalunyes, ni tres, ni cinc. Ja pot demanar perdó Iglesias per la patinada, que això no l'exculpa de res, com tampoc que la seva família patís les represàlies del franquisme. També nosaltres les vam entomar, hem procurat dur ben trenada la memòria familiar i hem resistit fins avui, per escoltar en boca seva que "la Catalunya de l'extraradi és més Catalunya que cap altra". Ni més ni menys, senyor Iglesias: tots plegats som aquest país.

Cap moviment polític havia plantejat un projecte tan integrador com la independentista. Necessita un suport tan majoritari que l'interès per les perifèries és obligat. Es pot pensar que fa tard, que el catalanisme té una assignatura pendent amb el cinturó metropolità, i la té. Però encara que de vegades s'equivoqui en les formes i li costi penetrar-hi, dibuixa un projecte de país per a tots i prepara un futur que no s'acaba el 27-S. En canvi Sánchez, Iglesias o Rajoy pretenen dividir Catalunya amb el gastat joc de les identitats avui canviants, plurals i basades en l'elecció i les vivències personals, diguin el que diguin els carnets que portem a la cartera. Des de l'atalaia universitària, Iglesias confon les causes sociològiques de l'abstenció diferencial (com l'atur o l'electorat jove) i ens intenta fer recular quaranta anys.

El professor Josep Termes ja va aprofundir en les arrels populars del catalanisme contra la creença encara imperant de l'origen burgès. Estalviem-nos, per tant, entrar en el simplisme de l'anomenat nou lerrouxisme arribat de Madrid. D'aquí venim i cap allà anem. Tots som un.




Comentaris

envia el comentari