Força i raó

"Els primers gestos de la majoria parlamentària, plural i independentista, i del govern de concentració que en surti, han de ser ben clars i no poden generar el més mínim sentit de retrocés o ajornament"

Durant dècades, els partidaris de la independència nacional hem defensat aquest dret i aquesta necessitat, des de posicions minoritàries en el si de la societat catalana, posicions que han estat titllades d'utòpiques, marginals i impossibles, per part dels que sostenien la conveniència de continuar junyits a Espanya. I ho feien, molts cops, amb un aire de superioritat moral i intel·lectual de perdonavides, amb un posat de menyspreu i rebuig, si no directament de befa. Ens semblava que teníem raó en la reivindicació, malgrat que aquesta no fos compartida per la majoria de compatriotes. Salvador Espriu va arribar a escriure allò de "Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo", però no sembla que els índexs de lectura de poesia hagin estat mai gaire elevats per aquests verals. I si ho eren, ben poc cas que feien dels versos... La ciència avança que és una barbaritat i avui més de la meitat de la societat, a Catalunya, considera assenyada i convenient l'opció independentista i, doncs, que la raó es troba just en la banda de la llibertat i no en la de la dependència.

No n'hi ha prou, però, a tenir la raó, si no disposes també de la força suficient perquè allò que creus que és just esdevingui també realitat. Tot fa pensar que, ara, l'independentisme català, al Principat, disposa també de la força necessària. De fet, des del final de la II Guerra Mundial ençà, no hi ha hagut a Europa cap mobilització de masses de la magnitud de la nostra, any rere any, en un mateix territori, per part del mateix poble, reunint milions de persones i sense que s'hagi produït ni el gest més petit d'incivilitat. I aquest darrer 11-S ho ha tornat a demostrar. Fins i tot, el 9 de novembre de 2014, van anar a les urnes a votar en un simulacre de referèndum, més ciutadans que no pas habitants tenen alguns Estats membres de la Unió Europea. Tenim, doncs, ja, la raó i la força. En plena guerra, el president Lluís Companys assegurava que guanyaríem "perquè tenim la raó i perquè tenim la força". Malauradament, però, no va ser així. La comunitat internacional va mirar cap a una altra banda, amb excepcions honroses, i no semblava que fes gaire cas a la nostra raó. Quant a la força, el mateix govern de la República espanyola es va encarregar prou d'anar afeblint-nos, en ús de la seva força legal i, òbviament, de la seva força militar. I vam perdre. Mai no sabrem quina hauria estat l'evolució d'aquest país si les coses haguessin anat d'una altra manera. El mateix Companys, a qui el govern espanyol republicà va anar col·locant cada cop en posicions més sobiranistes, pel seu capteniment fatxenda, declarava el 1937 que, acabada la guerra, Catalunya no podria acceptar cap altra solució per al seu destí nacional que se situés per sota de la confederació.

És el 2015 i, aquest 11 de setembre, el poble de Catalunya, amb compatriotes arribats del País Valencià, de les Balears i del Nord, ha tornat a omplir els carrers de Barcelona, malgrat que fins i tot la meteorologia, inicialment, semblava congriar-se en contra nostra. Tenim la raó i tenim la força, sí, però ara, més que mai, ens caldrà també disposar de la intel·ligència necessària per a la victòria definitiva. No hi haurà in-inde-independència, si no fem servir la in-inte-intel·ligència. I això vol dir que, el 28 de setembre, no pot tornar a passar el mateix que l'endemà del 9N: res. Ara va debò i caldrà utilitzar el mínim de 68 escons imprescindibles per a fer tots els passos amb coratge i claredat, sense errors, ni dubtes, ni ambigüitats. Hem de saber cap on anem, quan hi pensem arribar i què ens demanen que fem els nous governants al conjunt de la ciutadania. Nosaltres estarem al seu costat, però l'únic que els demanem és que no ens facin esperar ni ens desorientin, cosa que no vol dir que hàgim d'anar amb presses i sense rumb.

Els primers gestos de la majoria parlamentària, plural i independentista, i del govern de concentració que en surti, han de ser ben clars i no poden generar el més mínim sentit de retrocés o ajornament, perquè això podria crear, per segon cop, un sentiment de frustració i desinflament, de conseqüències imprevisibles. El món sencer, que ens estarà mirant, haurà de veure, amb claredat meridiana i sense vacil·lacions, què volem i cap on anem. Perquè llavors ja no hi haurà marxa enrere possible. Tenim raó, tenim força i també gent amb prou capacitat i intel·ligència com per posar-nos a l'alçada de la història. Arriba l'hora de la veritat. I, en aquesta hora, el somni de la independència potser continuarà requerint la mobilització ciutadana, no pas per a fer belles performances patriòtiques en les qual no ens guanya ningú, sinó per omplir les places dels ajuntaments i quedar-nos-hi, nit i dia, tant de temps com faci falta. Adéu, doncs, a l'estètica només. És l'hora de la política.




Comentaris

envia el comentari