El poder del poble

"Aquesta impotència del vell poder espanyol és el que té a tots els seus servirdors a punt d'un atac de nervis i d'agredir-se uns als altres"

L'edició original del llibre polític potser més cèlebre i important d'Europa, el Leviatán, publicat el 1651, portava en portada la imatge de l'Estat, el Déu mortal, composada per l'agregació de cents, de milers de persones, del poble. Aquesta és la força de l'Estat, l'origen de la seva legimitat, el suport de la gent, del poble.

Ahir la gent catalana va mostrar al món la seva força, la seva determinació i la seva voluntat. Més de dos milions de persones van omplir la Meridiana i ho van fer de manera alegre, festiva, sense violència, sense armes ni coaccions perquè el poder del poble és pacífic però irresistible. Perquè és el poder de la raó.

Davant d'ell totes les argúcies legals al servei de la tirania no tenen cap resultat perquè la reivindicació catalana de sobiranoa és justa i legal. El poble mai pot ser il·legal i, arribat el cas que ho fos, s'hauria de canviar la llei ja que que aquesta es va fer per la gent i no la gent per la llei. Els marcs jurídics són sempre el reflex de les correlacions de forces socials; si aquestes canvien, canviaran també, es vulgui o no.

El poble català al carrer, va reivindicar ahir no ja només el seu dret a decidir, sinó també la seva decisió per la independència, doncs, encara que les forces reaccionaries creguin que les seves negatives, tancaments i rebutjaments paralitzen els seus processos socials, això no és així. D'aquesta manera, el mateix poble que fa 2 o 3 anys reivindicava el seu dret a decidir, en l'espera, ja ha decidit i ho ha fet per la independència, el crit com el soroll del mar, omplia ahir la Meridiana. Si el govern d'Espanya tingués un mínim de dignitat després de la Diada d'ahir, hauria presentat la seva dimissió al rei. Clar que, tenint en compte que els catalans volen la independència per constituir-se en República, el rei hauria d'haver presentat la seva abdicació al president dimitit.

Aquesta situació desplaça el debat des del petiteses legals i reglamentàries al terreny més fons i transcendent de la legitimitat. La revolució catalana planteja una cosa nova que no és possible contrarrestar amb arguments ordinaris, enganys o amenaces perquè es tracta d'un acte de poder constituent, que és un poder originari, no concedit ni atorgat per ningú, inherent a la sobirania popular i que no ha d'ajustar-se a cap legalitat preexistent ja que ell mateix crea la seva pròpia.

En el cas català, la reivindicació independentista, mantinguda amb tossuderia any rere any en cada Diada, cada vegada més massiva, més representativa de la societat, no es pot frenar amb les estructures caduques d'un Estat il·legítim que es va fundar en la decisió arbritària d'un dictador genocida al nombrar hereu seu a un Borbó.

No la pot frenar un govern corrupte, composat per aristròcatres, franquistes i nacionalcatòlics respresentants de la vella oligarquia espanyola centralista que porta més de tres cents anys desgovernant un conjunts de pobles i nacions, a les quals ha explotat i negat els seus drets des de sempre.  

Tampoc una pseudooposició servil que fa causa comú amb els cacics franquistes que només considera en perill algunes de les estructures bàsiques d'aquesta dominació: el tron, l'altar o el centralisme territorial.

Davant un poble en marxa, que té plena consciència de ser una nació, i que vol exercir el seu dret a constituir-se en Estat, com ho ha fet la immensa majoria dels que ho són avui al món, no serveixen per a res tampoc els aparells ideològics tradicionals de l'Estat opresor. No serveixen els mitjans de comunicació, empleats com a màquines d'agit-prop i poblats per comunicadors a soude l'oligarquia, que els paga amb diners públics, per descomptat, o amb els que treu il·legalment pel seu compte. Tampoc l'església catòlica oficial, també mantinguda amb recursos de tots, creients i no creients, amb les seves llegendes, dogmes i justificacions, ni amb els seus anatemes.

Només podria servir hipotèticament la força bruta, l'acció de la policia o les forces armades, unes forces armades que porten 300 anys sense guanyar ni una sola guerra que no sigui civil i contra la pròpia població i que procedeixen d'una transició africanista d'intervenció militar que és una de les causes de l'enfonsament i la ruïna d'Espanya. Però aquest recurs sembla avui descartat, no perquè les conviccions democràtiques de supremacia del poder civil hagin calat, sinó perquè la Unió Europea i la resta d'Estats del continent no ho permetrien com es demostra per la carta que trenta europarlamentaris han enviat al president espanyol, avisant-lo de l'exabrupte del seu ministre de Defensa, que va insinuar la possibilitat d'una intervenció militar a Catalunya.

Aquesta impotència del vell poder espanyol és el que té a tots els seus servirdors a punt d'un atac de nervis i d'agredir-se uns als altres. L'intent de portar a Catalunya a un nou lerrouxisme anticatalanista sota la forma ultracrítica de Podemos, va fracassar en el primer míting en què el seu líder va pretendre dividir famílies. Igualment, la debilitat del ministre d'Assumptes Exteriors d'admetre una reforma de la Constitució per aconseguir "un millor encaixde Catalunya a Espanya", una cosa en la qual ja no creu ningú, va topar amb la bronca del ministre de l'Interior, assegurant que la Constitució no es toca i que per això estan ells per defensar-la, encara que com es recordarà, són els membres de l'únic partit que en part va votar en contra del text constitucional quan aquest es va aprovar.

El poder de la gent decidia a recuperar la seva dignitat i el seu autogovern és imparable.




Comentaris

envia el comentari