Voleu guanyar o us voleu desfogar?

"Les manifestacions estan molt bé i ens han dut fins aquí, però hem d'entendre que el preu a pagar serà molt més alt i que els nostres líders potser no s'atreviran a presentar-nos la factura sense que nosaltres els l'exigim"

Dissabte, quan tingueu el pit encara inflat de patriotisme i la sang èbria d'esperança -"no hi ha marxa enrere!"-, feu el favor d'anar corrents a la llibreria i comprar el nou llibre d'Enric Vila. Us baixarà la borratxera de cop. Ho sento, però no som aquí per passar-ho bé sinó per guanyar. El llibre es diu Un estiu a les trinxeres. Crònica Política de la lluita per la llibertat, i és un dietari que transcorre durant els quatre mesos previs al 9N. Naturalment el 9N li serveix d'excusa per explicar la situació actual i el que ell creu que acabarà passant si les coses no canvien el seu curs.

El millor dels llibres de l'Enric -i de l'Enric, de fet- és que mai no et donen un copet a l'esquena. Sempre et remouen per dins i et posen contra tu mateix, que és el que fan els bons escriptors, els bons periodistes i els bons amics. Aquest és un llibre dolorós. Jo ja m'ho veia a venir i per això el vaig agafar amb l'esperit de qui diu "Doctor, faci el que hagi de fer". L'Enric no és un sàdic, ni un pessimista ni un aixafasomnis. Senzillament creu que anem de pet a la derrota i busca revertir la situació -o contribuir-hi, com a mínim. Ell diu que busca una reacció entre la gent independentista, no entre les elits, que no li mereixen gaire confiança.

De fet, la tesi del llibre -com a mínim la que a mi més m'interessa- és que per fer la independència cal fer un salt de fe al buit i que les elits que lideren el procés no estan disposades a fer-lo. Segons ell, per guanyar, l'independentisme no només les haurà d'anar tirant cap a l'abisme -com sempre es diu que ha fet fins ara- sinó agafar-los del coll i engegar-los precipici avall. S'entén que aquest abisme és el xoc de trens amb Espanya, la desobediència real de la legalitat espanyola.

L'Enric creu que amb la pseudoconsulta vam perdre l'oportunitat de demostrar que estem disposats a trencar aquesta llei. Sempre hem diferit en aquest punt. Des del principi vaig enten-dre la consulta com una manifestació més, o com un Arenys de Munt a gran escala. Senzillament perquè mai no vaig sentir ningú comprometent-se a fer un referèndum vinculant. Per això no em va importar que fos un procés participatiu i no una consulta. El nom no feia la cosa. Vist des d'aquesta perspectiva, per mi hagués estat absurd saltar-se la llei per fer una enquesta, d'alt voltatge polític però una enquesta. Cal tirar les cartes en el moment indicat.

Ara bé, coincideixo amb l'Enric que els nostres líders no van a guanyar. No com caldria. I no vull dir que estigui segura que amb ells no ens en podrem sortir. Però si Artur Mas estigués realment decidit, s'hagués presentat a les eleccions del 2012 no amb el dret a decidir en abstracte sinó amb el compromís de portar fins al final un referèndum vinculant peti qui peti. I després del 9N, no va convocar eleccions immediatament per poder celebrar un referèndum. Sempre he tingut la sensació que Mas va estirant el procés per veure si al final la pressió afluixa i es pot arribar a una solució intermèdia menys "dramàtica", més convergent, en tots els sentits de la paraula. Hi ha molts cervells intel·ligents a Catalunya que pensen que encara trigarem quinze anys a fer la independència. Jo vull pensar que no, gràcies. Esquerra naturalment també ha fallat a l'hora de fer palanca per accelerar el procés. De fet, tots en som responsables.

La qüestió és si el president tindrà els pebrots d'agafar un bon dia i dir: "Catalans, catalanes, a partir d'avui els impostos s'han de pagar a la Hisenda del país. No volíeu fer la independència? Doncs la independència es fa així. Qui no pagui serà perseguit i qui pagui serà protegit, igual que a qualsevol país normal". El president espanyol faria el mateix i aquí és quan xocarien les dues sobiranies. Aquí és quan hem d'excercir-la i aquest serà el nostre referèndum moral. També és l'abisme que cal saltar. Una DUI o les lleis de transició nacional les poden fer servir de paper de vàter, si volen, no canvien res. Només quan la pasta canviï de caixa -una bona part almenys-, se'ns començarà a prendre seriosament.

Cal ser molt valent, fins i tot un punt temerari, per demanar a la gent que posi en risc el seus diners i per desencadenar una situació de xoc i de caos. Artur Mas és tan recte que no sé si en serà capaç. De moment és el polític que més s'ha jugat el tipus perquè com a mínim tinguem l'oportunitat de guanyar. A mi em sembla que l'haurem d'ajudar molt. L'anomenada societat civil, els creadors d'opinió i tot l'univers in-inde-independència, l'hem de fer sentir obligat. I la CUP, que espero que pressioni però en la direcció i els motius correctes. Hem de voler que Mas pugui conduir-nos al final. Jo vull que pugui. L'hem de fer poder.

L'Enric, que en aquest cas és més escèptic que jo, escriu de tot plegat. A la seva manera. Ell sempre et fa entrar les idees per osmosis. En aquest dietari parla amb un munt de persones del rerepaís, desempolvora mecanismes subtils que utilitza l'estat per ofegar-nos, -més incorporis que els que sentim sempre- i mira de demostrar fins a quin punt ens hi juguem la felicitat. El llibre té tarannà de còctel, que són variats i entren bé, però té naturalesa de vi bo, complex i important. Estigueu segurs que no connectareu amb totes les seves connexions, és impossible, és l'Enric Vila. Demana al lector que li deixi espai, terreny de joc, que no es prengui les frases més elevades al peu de la lletra i que miri d'entendre'l. Però estigueu segurs, també, que un llibre de l'Enric té sempre tres garanties -que van molt cares, tot sigui dit. Té una prosa deliciosa, escriu des de la llibertat i té idees de pensador, no de cacatua. Dit d'una altra manera, no trobareu un llibre sobre el procés més ben escrit, més valent i amb més visió. Qui pensi que ho dic per amiguisme és perquè mai no ha llegit un llibre seu.

Manifestem-nos, avui. Sí! És bonic i útil, però no perdem de vista que el preu haurà de pujar i que l'haurem de fer pujar nosaltres, que els dirigents no s'atreviran a fer-nos pagar la factura sense que el gruix de l'independentisme els ho exigeixi. Per tant, volem només desfogar-nos -amb festes autocomplaents i retrets contra Espanya- o volem discursos que ens preparin per guanyar?

Bona Diada!




Comentaris

envia el comentari