La caminada de la dignitat

"El poble hongarès, com molts altres pobles del món, sap perfectament el que significa ser un refugiat. I si ho dubteu, pregunteu-li a Nicolas Sarkozy"

El 10 d’octubre de 1956, quan va esclatar la revolta hongaresa contra el règim soviètic, prop de 170.822 refugiats hongaresos van haver de fugir a la veïna Àustria a causa de la guerra civil. En efecte, el govern austríac va acceptar organitzar autocars per evacuar els refugiats i portar-los cap a altres països no comunistes. Una part d’ells es van quedar a Àustria, d’altres van emigrar als Estats Units, el Regne Unit, Canadà, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, Suècia, Itàlia, i la llista de països acollidors continua llargament. En tot cas, se’ls va facilitar el pas allà on volien anar. El poble hongarès, com molts altres pobles del món, sap perfectament el que significa ser un refugiat. I si ho dubteu, pregunteu-li a Nicolas Sarkozy.

Gairebé 60 anys han passat d’aquests esdeveniments. Hongria és un país membre de la Unió Europea des de l’1 de maig de 2004. I des de fa uns dies, són refugiats sirians els qui arriben a la seva terra, fugint d’una miserable guerra farcida d’enemics. Només tenen un objectiu: passar per poder arribar a Alemanya i deixar enrere la foscor de la guerra de Síria. Ho van fer els bosnians en el seu dia i tants altres pobles en moments de màxima crueltat. Enganyar bona part d’aquesta gent, fent-los pujar a un tren amb destinació Àustria per després enviar-los a un camp de refugiats recorda altres temps.

Dit això, la resposta de les autoritats hongareses davant d’aquesta crisi humanitària ha estat nefasta i impròpia de l’Europa solidària que tants i tants ciutadans defensem. Les declaracions del Primer Ministre hongarès Victor Orban han estat demolidores i impròpies del que hauria de ser un líder europeu. Quan algú pren la decisió de fer un periple tan perillós per marxar del seu país, és que no té cap més remei. Ha de decidir entre la mort segura i la mort eventual. Entre la resignació i l’esperança. Entre bombes i llibertat. Els milers de persones que van decidir caminar fins la frontera austríaca amb destí Alemanya han triat l’esperança i és un deure moral de qualsevol europeu d’ajudar-los.
No em puc estar d’aplaudir tota aquella gent que, arran de carretera, va distribuir menjar, aigua, joguines, roba, sabates, però sobretot, que han donat els ànims, l’escalfor i la humanitat que necessitaria qualsevol ésser humà en tals condicions. I estic plenament convençut que, Catalunya, a través de les seves institucions, els seus ajuntaments i el seu formidable teixit associatiu que són en definitiva la seva gent, està preparada per donar resposta a allò que necessiten aquests homes, dones i infants. Som un poble d’acollida. Sempre ho hem estat i ho serem.

D’altra banda, és urgent que els responsables europeus trobin una solució legal i segura per a atendre aquesta crisi humanitària de grans dimensions. El que hem vist aquests darrers dies està molt lluny de l’Europa que ha après les lliçons de la seva dura historia. Vull recordar com a exemple que Tunísia, un petit país de 10 milions d’habitants i sense recursos abundats va acollir més de 2 milions de refugiats libis quan va esclatar la guerra civil a Líbia. Seria incomprensible que tots els països d’Europa i del món no poguessin donar resposta a la crisi de refugiats sirians.




Comentaris

envia el comentari