Una revolució en un temps nou

"A mesura que s'apropa el 27-S es fa més i més visible, tangible, real, la possibilitat d'un triomf del bloc independentista en unes dimensions que pocs s'imaginaven fa un parell d'anys"

A mesura que s'apropa el 27 de setembre, la data que el govern de Madrid no té forma d'evitar, es fa més i més visible, tangible, real, la possibilitat d'un triomf del bloc independentista en unes dimensions que pocs s'imaginaven fa un parell d'anys. Un triomf que sembla que no deixarà dubtes respecte a la voluntat dominant a Catalunya i els passos següents en la seva realització. És el resultat d'una acció encertada, mantinguda, constant i unitària de les forces del sí, concentrades en aquesta terra i davant del desconcert, la desunió, la inoperància de les del no, dividides entre els seus diferents sucursalismes i els exabruptes i palesa incompetència del govern i els seus aliats a Madrid. En termes de retòrica política diríem que es perfila el resultat de la confrontació entre les forces del que és nou, que pugnen per canviar una realitat injusta i caduca i els qui lluiten per conservar-la.

O sigui, una revolució.

En termes pràctics, l'experiència mediata i la immediata, la d'ara mateix, ens diu que hem d'estar preparats per a tot tipus de vicissituds en tots els ordres de la vida col·lectiva, les amenaces, l'ús partidista de les institucions, les mentides, les provocacions, els xantatges sentimentals, les manipulacions, el recurs a la violència, l'engany i l'abús. Tots els dies, a tota hora, d'aquí al 27 de setembre i, per descomptat, després, hi haurà algun intent de frenar la voluntat popular dels catalans, de tancar-li el pas, de torçar el seu camí. Els exemples més recents així ho proven: els registres de les seus de Convèrgencia mitjançant la Guàrdia Civil previ avís als mitjans; la carta de Felipe González als catalans publicada en un altre temps del vaixell insignia del liberalisme espanyol; la reforma exprés del Tribunal Constitucional, paradoxalment inconstitucional, que pretén convertir aquest òrgan sense prestigi ni autoritat en un comissari del govern; les declaracions d'Alfonso Guerra, acusant a Artur Mas de "colpista"; les provocacions del dirigent xenòfob Albiol, formen part d'un front més ampli, un intent de contenir, atemorir i desfigurar la manifestació de la voluntat democràtica dels catalans.

O sigui, una contrarrevolució.

Els pressupostos manifests (els latents són una altra cosa pitjor) d'aquesta reacció que tracta de mantenir el statu quo nu o dissimulant-ho amb promeses federals, pretenen presentar la situació en uns termes personals o partidistes que neguen una realitat desagradable als ulls dels poders espanyols. Parlen d'un projecte personalista de Mas o d'una tàctica partidista de Convèrgencia amb el qual tots dos tractarien d'ocultar les seves passades malifetes, instrumentalitzant l'acció col·lectiva per a les seves finalitats. Aquest intent de personalitzar el moviment i tergiversar el seu abast social és compartit per tot el nacionalisme espanyol cada vegada més bel·ligerant. La insistència dels comunicadors i estrategues de Catalunya 'Si que es pot' a presentar la situació com una confrontació entre Mas, líder de la dreta de les retallades i les reivindicacions socials del poble sa català que ells representen és idèntica a la del PSC d'atribuir la licitació de l'independentisme a una cortina de fum o la del govern i els seus delegats territorials a presentar-ho com una fugida de Mas i els seus a fi d'esbiaixar els seus hipotètics conflictes amb la llei.

Igual que la insistència del front contrarrevolucionari a demanar al moviment independentista l'escrupolós compliment de la llei. L'imposat respecte a la legalitat vigent torna a unir-los a tots en la mateix enganyosa obstinació: quan el govern rebla que els independentistes han de complir la llei, diuen el mateix que els socialistes i Felipe González, per els qui la llei vigent és el límit i que els de Podemos quan assenyalen en veu baixa que el dret d'autodeterminació no és legal ara per ara a Espanya.

En un procés revolucionari les qüestions de legalitat es relativitzen, perquè el que està en joc és la legitimitat, mare de la legalitat. Però no cal arribar a aquest extrem. Crida l'atenció que el front contrarrevolucionari passi per alt o ignori que, fins avui, el moviment independentista ha estat escrupolós en el compliment de la legalitat mentre que, al revés, el govern se la salta quan li sembla i, quan no pot saltar-se la llei, la canvia amb un cop de ploma, en 24 hores gràcies al seu corró parlamentari el qual, de fet, equival a saltar-se la llei, i així mateix crida l'atenció que l'oposició d'esquerra, la dinàstica, la que es fa dir "transformadora" i l'emergent no tinguin res a dir davant aquest fet i ho donin per bo.

I és que si el nacionalisme espanyol de dretes s'enfronta al seu fracàs a Catalunya, en això també està germanat amb el nacionalisme espanyol d'esquerres que ha estat incapaç d'entendre la naturalesa del procés independentista català. Tants anys esperant l'arribada d'una revolució que creien seva i no han estat capaços de veure el que s'ha desplegat i avança davant dels seus ulls. Víctimes de les seves renúncies (en el cas dels socialistes) o de les seves ulleres ideològiques (en el dels comunistes i neocomunistes) no s'han adonat que a Catalunya l'eix nacional i el social van units en una forma nova de potent moviment reivindicatiu, democràtic, pacífic, social i nacional al mateix temps.

Una revolució en el context d'una societat desenvolupada. Potser la primera en la història. Resulta irònic que, quan es dóna un moviment popular en certa manera comprensible segons les categories marxistes, les formacions que abans van professar el marxisme siguin incapaços de veure-la. Sobretot perquè l'hi impedeixen, a tots, aquests dogmes ideològics que es tradueixen en el fet de no qüestionar els marcs estatals heretats, tan producte de l'acció depredadora del capitalisme en la història com sempre.

Ho vam saber des del principi, però el desenvolupament dels esdeveniments ho ha provat, que els qui tracten de sufocar l'independentisme català són els veritablement alienats en una concepció nacionalista trasnuitada mentre van predicant que l'internacionalisme món avanci.

Perquè és la pràctica i només la pràctica la que ens il·lustra sobre el que és correcte o incorrecte de les nostres teories i ens obliga a refinar els nostres conceptes. Les eleccions del 27 de setembre, el resultat del qual depèn el futur d'Espanya com mai abans, són plebiscitàries per defecte (ja que el govern no va permetre un referèndum) segons els independentistes i unes eleccions autonòmiques ordinàries segons tots els altres. El que està clar és que per les pràctiques a les quals aquests mateixos recorren que això no és cert i que són ells els primers que, en valer-se de tots els mitjans, legals o il·legals, deixen al descobert les seves autèntiques intencions.

La revolució catalana i la fugida de Catalunya haurien d'obrir un temps nou a Espanya. Però no tinguin dubte: tampoc ho veuran.




Comentaris

envia el comentari