La barraqueta

"La seguretat amb què l’Estat branda la bandera comunitària i es fotografia amb líders europeus per atemorir els independentistes té accent totalitari"

Quedis vostè, si té estómac, amb un president que intenta atemorir-lo amb totes les de la llei i no accepta l’exercici de la llibertat que falsament predica. La seguretat amb què l’Estat branda la bandera comunitària i es fotografia amb líders europeus per atemorir els independentistes té accent totalitari. Han de forçar que la majoria vulgui romandre a Espanya encara que sigui coaccionant els principis de la lògica. Com que el govern espanyol ja no podrà ordenar una repressió policial indiscriminada, tancar presidents elegits democràticament a la presó per moltes reformes legislatives que faci, ni tallar les transferències mensuals del sistema de finançament justament perquè forma part de la Unió Europea, fabrica ciutadans capcots de l’única manera que pot: injectant el virus de la por. No miri el cel que s’enlluernarà.

Siguem sincers. El sentit comú, cadascú el manipula com vol. La UE no es pot permetre cap moviment en fals que la desestabilitzi. Així que la mateixa Unió que, segons Mariano Rajoy, ens expulsarà del club perquè dormim en una barraqueta, és qui millor ens assegura una secessió pacífica i negociada. Angela Merkel, amb totes les filies i fòbies, ha esdevingut la millor garantia d’una independència pactada si el procés madura fins a la inevitabilitat. Per això és tan cínic i estimulant el paper que va fer amb Mariano Rajoy, apel·lant al compliment dels tractats europeus i de la legalitat internacional. La cancellera alemanya va evitar el tràngol de parlar de l’eventual expulsió de Catalunya. Però no és cap tràngol, ben mirat.

El dia que la UE convidi els catalans a marxar, si és que passa, reconeixerà el nou estat. En la sortida europea hi ha el principi de l’acceptació de Catalunya com a actor internacional. El d’Espanya, també; perquè deixarà d’identificar el Principat com a seu. Els tractats no preveuen la partició d’un estat membre però sí que algun en vulgui sortir. És un procés lent que pot durar fins a dos anys, tal i com han argumentat experts en dret europeu com David Edward, jutge britànic del Tribunal Europeu de Primera Instància entre el 1989 i el 1992, i del Tribunal Europeu de Justícia entre el 1992 i el 2004.

Així que no. Els erasmus no hauran de tornar als seus països d’un dia per l’altre, ni els turistes a qui la independència sorprengui a Barcelona necessitaran un segell al passaport d’última hora per tornar a casa. En el pitjor dels casos, Catalunya abandonarà la Unió lentament i sense estridències i la majoria dels catalans haurà de decidir després si vol tornar a picar a la porta comunitària o li convé més, per exemple, formar part de l’Espai Econòmic Europeu.

En aquest terreny, com en tants altres, no hi ha seguretats. Estaria bé assumir-ho sense dramatismes ni correccions declaratives en calent com la que va fer el president de l’ANC, Jordi Sànchez, després d’admetre, se suposa que de manera equivocada, que Catalunya quedaria transitòriament fora de la UE. Com sempre que es delega una decisió a les urnes, això només va de fe en la política i d’una voluntat irrefrenable de progrés democràtic contra totes les dificultats. Afegim-hi una mica de poesia. “Te’m vaig fer barraqueta i / sentírem ploure”, escriu en Casasses. Ells que vagin esprement els núvols com una baieta.




Comentaris

envia el comentari