A Felipe González

"Com tu no dones cap idea en quant al tema cabdal de com consultar la gent, no queda altre remei que tirar endavant per 'la via di mezzo'"

Eres el mite polític de ma mare, filla d’un comandant republicà afusellat al penal de Santoña cap al final de la Guerra civil, i d’una dona insubornable que hi esperava dempeus les bombes mentre la gent del seu voltant s’amagava als refugis antiaeris. Vas ser també el destí final del vot de mon pare, quan va veure que el PSP de Tierno Galván acabava en el sac d’aquell PSOE que tant va mimar la socialdemocràcia alemanya. Jo mateixa et vaig votar un cop amb el nas tapat, quan la meva consciència política era encara la familiar. Ets el marc de referència de milers de famílies espanyoles, captivades per la teva oratòria que imaginava el somni de què Espanya no fos reconeguda ni per la mare que la va parir, sobretot quan encara la solidesa intel·lectual de la proposta socialista passava pel sedàs del sempre jacobí Alfonso Guerra.

Però de la mateixa manera que aquell temps de transició obligava a optar entre la llibertat i el passat; de la mateixa manera que aleshores Catalunya es va comprometre amb la història del canvi i, com tu dius, el va protagonitzar en certa manera, ara, davant els nous temps que tu mateix has intuït (són la raó de ser de la teva carta), Catalunya torna a ser pionera en les preguntes, potser amb errors i amb covardies, potser amb interessos inconfessables (tant com poden ser els teus) en alguns dels seus personatges capdavanters. Catalunya és qui ha reflexionat i significat el temps de canvi, el final d’un recorregut, la necessitat de fórmules noves, almenys en un dels terrenys, el del model territorial, que pugui satisfer el que històricament s’havia conegut com les Espanyes.

Ho ha estat des de sempre. Els mateixos enemics de la idea (jo he estat entre ells durant molt de temps, pensant possible el que tu de forma menys ingènua que la meva reflecteixes en la teva carta) s’han fet ressò de les propostes catalanes: quan Catalunya va emprendre la via “ràpida” per construir l’autogovern, Clavero Arèvalo la va voler també per Andalusia; quan es va voler la reforma de l’Estatut català, Andalusia el va copiar fins on li va permetre la vergonya i la clàusula Camps de l’Estatut valencià es va voler apropiar de qualsevol idea, dret o competència que a Catalunya poguéssim imaginar. Ara, quan es parla de preguntar a la població catalana què volen per al futur, tot és escàndol i crítica, però si per un cas el govern central fos capaç d’acceptar qualsevol mena de consulta, no dubtis que al cap de poc, en tindríem una altra a qualsevol part del territori.

Tens raó, Espanya no seria Espanya sense Catalunya. De fet és una errada parlar de “Catalunya i Espanya”, quan en som una part, reconegudament essencial, tan important com per motivar la teva carta. Res a la resta tornaria a ser igual, de fet crec que no tindria sentit parlar d’Espanya sense Catalunya, per la qual cosa ens hauríem de preguntar (irònicament al menys) quina de les dues parts tindria més dret a romandre a la Unió Europea, més encara, si fora possible pensar una Unió Europea prescindint de qualsevol de les parts fruit de la “desconnexió”.

Per això és injust que diguis que el President Mas vol convertir Catalunya en una mena d’Albània del segle XXI. No ho seria ni quedant-se’n fora. Ja no pot ser-ho quasi bé ni la pròpia Albània, com pensar-ho per la Catalunya que Espanya (diu que) vol tenir dins seu?

Però el tarannà de la teva carta demostra fins a quin punt és difícil recuperar posicions i reconsiderar aquesta crisi, la més important que ha sofert l’Estat des del segle XV, ja que no és possible arreglar les coses per les armes, com en altres moments de la història podia ser versemblant. Parles de la il·legalitat de l’actuació de Mas, quan tot el que ha esdevingut fins ara és justament per la seva voluntat de no saltar-se la llei. En altre cas, haguéssim fet una consulta amb urnes de cartró, sense cap efecte vinculant? Parles de què aquestes coses s’han de resoldre entre tots (també ho diu Rajoy!), però sense explicar de quina manera fer-ho, i menys encara explicant com es resol l’atzucac d’una situació que no es vol conèixer: la possibilitat de que a Catalunya la majoria de la gent hagués ja desconnectat d’Espanya per la via sentimental, que és la més important, la única que manté vives les nacions.

I saps què? La culpa es vostra. Vostra i de Franco. Ell es va apropiar d’una bandera (tan roja i gualda com la catalana, tot s’ha de dir) i vosaltres, els socialistes, que vàreu canviar tantes coses, que vàreu conquerir tantes llibertats, vàreu tenir complexes en defensar els mateixos colors que el dictador. Quan el gran banderot d’Aznar va arribar a la plaça Colon de Madrid, quan Zapatero va començar a parlar del “Gobierno de España” ja era tard per una joventut que ja no et té com a mite, no sap el què és Espanya i no recorda la transició (te’n dono fe, soc professora des de fa trenta anys).

Mentrestant a Catalunya molta gent sí tenia clar el seu sentit patriòtic, altres s’han afegit per indignació, per conveniència, o pel convenciment que recomençar en petit és la única opció, i haig de reconèixer amb certa pena, crec que la partida està guanyada. Almenys, i en això m’hi tenen clarament al seu costat, en el fet que no es pot seguir endavant sense preguntar a aquest racó de la Mediterrània què vol ser de gran. Com tu no dones cap idea en quant al tema cabdal de com consultar la gent, excepte criticar l’immobilisme del PP (va en la vostra genètica, perquè en el fons i en aquest tema penseu el mateix), no queda altre remei que tirar endavant per “la via di mezzo”. Al cap i a la fi, què us en preocupa? Esteu convençuts que Junts pel sí no guanyarà. Així doncs, a qui has adreçat la teva carta? Els meus pares ja no hi són. De tant en tant em pregunto què dirien. “Com? Que Felipe ha dit això??”




Comentaris

envia el comentari