Jo m'ho mereixo, tu t'ho mereixes...?

"Frustració i companyia que igual alguns es mereixen per persistents en l'error, però que la resta no tenim perquè assumir com a irremeiable, perquè hi ha, ara sí, com mai, alternativa"

Caldrà reconnexió, i ràpida. Però per això no pateixo. En els temps que corren, som de connectar i desconnectar al moment, i l'acord per la candidatura 'Junts pel Sí' va arribar en el moment just. Volgudament? Calculadament? No, atropelladament i fregant l'escaire amb mitja afició quasi infartada i amb les ungles consumides pels nervis, però això també és molt nostrat. I va arribar l'acord i vam fer també com sempre, mig traient-li importància i buscant a l'instant altres fronts de preocupació sense haver acabat ni de paladar una candidatura inèdita que busca un abans i un després de forma decidida. Som així, no passa res. O sí, però no és aquest ara el problema. La qüestió és saber com reconnectar per desconnectar. Saber què sumarà i què restarà en les pròximes setmanes decisives a l'opció de desconnectar de Catalunya amb Espanya.

Hi farà sobretot la consciència i assumpció del fet de qui mereixi sortir triomfant d'aquest desafiament, i per què. I en aquest sentit val a dir que la parròquia catalanista comença a tenir força pistes del perquè hauria d'agafar embranzida ara que acaben les vacances i decidir amb totes les conseqüències si cadascú de nosaltres i el conjunt del país mereix una segona oportunitat, un recomençar. És això, recomençar en positiu, o enfilar un camí de continuisme (augmentat) en l'assimilació de Catalunya a la província que ni en temps autoritaris van aconseguir que fóssim.

Pistes sobre qui mereix i qui no sortir-se'n? Aquí dues píndoles estiuenques que he pescat emmig de la meva particular i voluntària desconnexió d'agost: primera, el mutis de la major part dels líders catalanistes implicats en el procés sobiranista, molt especialment el president Mas i Oriol Junqueras. Han fet un clar pas enrere en els seus egos i legítimes aspiracions. Han decidit merèixer no ser obstacle sinó suma i en aquest sentit han ajudat a multiplicar opcions. Han ajudat a què el protagonisme el tingui la gent i una llista que a Madrid no poden més que mirar d'atacar dient que està plena de "famosos" i de "professionals d'altres àmbits" que no són el polític. Ahir el jove (amb discurs vell) portaveu del PP s'hi posava tirant de l'argumentari de sempre. Zero novetat. Zero entendre res. Zero merèixer-se res que no sigui el que està passant a Catalunya.

Perquè (i aquí segona píndola), l'unionisme, el més obscè i el vestit amb pell de xai, no ha aportat res. La seva recepta és o la caducada o l'absurda de sempre. O la de l'atac amb insult o la de l'insult a la intel.ligència. O la de dir que aquí no passarà res perquè com deia el torero "lo que no pué sé no pué sé y ademá eh imposible", o la de dir (pobre PSC) que hi ha una reforma federal que ens traurà "líos" del cap, amb correcció a l'anècdota instantània per part del PSOE i amb tancament del porticó a pany i forrellat (també al moment) per part del PP. Frustració i companyia que igual alguns es mereixen per persistents en l'error, però que la resta no tenim perquè assumir com a irremeiable, perquè hi ha, ara sí, com mai, alternativa. I és el que toca decidir, jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres i fins i tot ells: ens la mereixerem?





Comentaris

envia el comentari