La tinc ben dura

"Em fascina enormement l'habilitat del president Mas per posar les cigales dures en el moment que li passa pel barret"

El procés de l'erecció del penis és un assumpte formidable. Aquell mecanisme entre inconscient i imparable que ens prepara per al sexe. A vegades n'hi ha prou amb una imatge, amb un record, amb una situació suggerent o, simplement, amb la paraula encertada en una circumstància oportuna. Al final és una qüestió de tempo i de promeses excitants.

Em fascina enormement l'habilitat del president Mas per posar les cigales dures en el moment que li passa pel barret. L'última jugada ha estat magistral. No recordo cap altre cas d'un (o una) català (o catalana) amb aquesta facilitat per fer trempar els seus compatriotes.

Jo era a Madrid (dinant) quan vaig assabentar-me del nom del número u de LA llista independentista. Va ser tan excitant que crec que vaig picar la taula per sota amb el meu membre. Quin malabarista! Quin virtuós del morbo i del joc sexual, aquest Mas. Posar un líder de l’esquerra ecologista com a façana de l’independentisme “burgès i antisocial”. Si fins i tot el Romeva té un aspecte fàl·lic. Amb aquesta closca arrodonida i sense ni un pèl. Com un gland excitant i ple de promeses.

El més formidable és que no trempen només els independentistes. Mas excita en general i també (i de quina manera) als que volen el NO. Especialment a tots aquells espanyolistes que durant mesos s'han amagat darrere dels “drets socials” com a excusa per oposar-se al “procés”.

Se’ns torna a posar dura quan el president decideix que és el moment d’escalfar-nos. Què bé marca el tempo del sexe, el paio! Ni Cinquanta ombres d’en Grey ni els gols de Messi. Res no té la capacitat de posar-nos-la tan dura com aquest senyor.

Paral·lelament, en Mas té una segona virtut que cap home ha assolit en milers anys d'història: gestionar excel·lentment els "gatillazos" al llit (o procés, digueu-li com vulgueu). Aquest camí independentista ha passat per llargues etapes de frustració absoluta i massiva. Moments en els que sabíem del cert que mai més no tornaríem a trempar. Ens miràvem el penis amb resignació i ni les pastilles proporcionades per l'Assamblea o Òmnium podien fer moure el nostre amic. En aquestes situacions, els homes busquen excuses, criden, recorren al porno, s’enfaden... Però el President no tenia pressa. Quina classe. Crec, personalment, que ha gaudit moltíssim de cada moment passatger de frustració. Ha rigut pensant "nois, quan vulgui us poso en solfa. Quan jo vull, tu empalmes".

NOTA per als de la CUP: aquest article no pretén menystenir l'excitació femenina ni cap dels seus mecanismes. Parlo de trempar perquè és en primera persona i, per raons biològiques, jo tinc penis i no vagina. Malgrat que seria un plaer tenir-ne una.




Comentaris

envia el comentari