Més que mai

"Més que mai, cal explicar la independència com una eina per fer un país millor, no com un objectiu en ell mateix. I més que mai, cal ser humil i reconèixer que no tenim respostes per a tot"

En política, tenir la iniciativa i marcar l'agenda ho és pràcticament tot, i aquesta setmana l'independentisme s'ha apoderat de l'agenda gràcies a un artefacte excepcional (la llista unitària) que ha capgirat absolutament totes les previsions fetes fins al moment. La força simbòlica del que s'està construïnt és tan gran que costa d'imaginar que en els dos mesos escassos que resten fins al 27-S el sobiranisme pugui perdre el domini de l'escenari. De fet, falten encara molts impactes comunicatius de gran rellevància, tots en positiu: el nom de la llista, el programa concret de la desconnexió, la composició de les llistes a Tarragona, Girona i Lleida, la previsible pluja d'adhesions, un format de campanya absolutament inèdit, cadascun dels actes d'aquesta campanya inèdita, l'11-S a la Meridiana... Un autèntic malson per als directors de campanya de les altres opcions.

El desconcert és palpable a les files unionistes. No s'ho esperaven gens i la reacció és clarament a la defensiva. En comptes de vendre el propi producte, porten dies intentant que el consumidor no compri el producte de la competència, desqualificant-lo per tòxic ("és la llista de Mas") o defectuós ("són unes eleccions autonòmiques normals, no un plebiscit"). Però els fets s'aniran imposant amb l'inestimable ajut del govern espanyol, i cada dia que passi serà més difícil negar que el 27-S és un plebiscit i que aquesta llista és la papereta del Sí. Com més trigui l'unionisme a admetre que aquest és el terreny de joc, més avantatge per l'equip que primer ha saltat al camp.

Quin és el pitjor error que pot cometre ara el sobiranisme? Donar la partida per guanyada. La injecció de moral ha estat tan gran i el cop d'efecte tan espectacular, que es corre el risc de transmetre prepotència en comptes de confiança, eufòria en comptes d'il·lusió. Més que mai, cal formular un projecte de país per a tothom, no només per als que votaran Sí. Més que mai, cal aportar arguments i racionalitat al debat. Més que mai, cal fer les coses amb civisme i un somriure. Més que mai, cal explicar la independència com una eina per fer un país millor, no com un objectiu en ell mateix. I més que mai, cal ser humil i reconèixer que no tenim respostes per a tot.

Falten dos mesos i una mica més. Som-hi.




Comentaris

envia el comentari