El 28

"L'endemà del 27-S potser fóra bo no insistir gaire més temps en la tàctica de la confusió general, el sidral col·lectiu i la desavinença pública, per més preparat i fictici que sigui tot, i procurar ser una miqueta més clarets"

L’únic que té de bo el desconcert actual en el món independentista és que aquest no ens afecta només a nosaltres, sinó també els nostres adversaris. Vull dir que no som tan sols nosaltres els que anem de sorpresa en sorpresa, sinó també els partidaris de l’Espanya una. Un dia o altre, s’acabarà sabent que tot això està preparat al mil·límetre. I que, el que ara passa, no és més que l’aplicació escrupolosa d’un pla enginyosament dissenyat a l’avançada pels nostres serveis d’intel·ligència, sense cap marge per a la improvisació, amb l’objectiu de vèncer l’adversari per la via de la desorientació. Ja sé que potser no ho sembla i ara costa de veure-ho així, però tot arribarà, com les figues al setembre. Ja entenc que la comprensió lectora passi per una etapa de crisi en llegir que, a hores d’ara, no se sap encara si els independentistes concorreran a les eleccions en una llista, dues o trenta-dues.

De fet, encara falten dos mesos justos per a l’inici de la campanya electoral, o sigui que no cal patir, perquè anem sobrats de temps i tenim tot l’estiu per endavant i el podem dedicar a anar-hi donant voltes. A més, el nostre nombre de famosos nacionals és tan elevat que ens podem permetre de prescindir del president (rostre internacional i institucional del procés), del líder del partit independentista històric (cap de l’oposició) i del referent principal de l’esquerra revolucionària (polític més valorat). Tanta desconeixença sobre el nostre futur immediat provoca desassossec entre les files dependentistes, tan conservadores com conservadores, de manera que els dificulta enormement d’adoptar una estratègia electoral i política adequada, davant el caràcter imprevist del moviment diguem-ne secessionista. Per tant, com que tot això només té com a objectiu fotre els altres, tothom tranquil que ho tenim tot ben lligat.

Dit això, l’endemà, el 28 de setembre, potser fóra bo no insistir gaire més temps en la tàctica de la confusió general, el sidral col·lectiu i la desavinença pública, per més preparat i fictici que sigui tot, i procurar ser una miqueta més clarets. Vull dir que el 28, i potser fins i tot la nit del 27, ja es comencés a parlar amb aquella claredat que ja te’n pots riure tu de la comprensió oral del nivell D de català, ves! I com que llavors ja sabrem de quin bé hem de viure, deixar els jocs de mans i les performances patriòtiques per a un altre moment i començar a fer política. No per res, sinó també perquè, de fora estant, algú comenci a entendre d’una vegada què coi passa a Catalunya i què volem els catalans, si és que volem alguna cosa. O sigui que, com que ja sé que tot forma part d’un pla ben preparat, amb els resultats a la mà ja no caldrà desenvolupar més l’operació desconcert i serà l’hora d’anar per feina. En aquest cas, serà tot un detall saber que disposarem d’un govern fort i competent, amb un programa prioritari de millora de la qualitat de vida dels catalans, perquè tothom s’hi senti representat; que sapiguem per on anirem, és a dir, si hi haurà eleccions al cap d’uns mesos –si així fos, millor que tothom les proposi per al mateix dia, per una qüestió d’operativitat-; si en aquestes es podran presentar polítics i partits o seran reservades només a famosos; si es preveu, mentrestant, de fer algun referèndum, acordat amb el nou govern espanyol o si tirarem pel dret; si, finalment, disposarem d’un Departament d’Afers Exteriors del tot imprescindible en aquesta etapa, si volem que això nostre tingui credibilitat internacional; si posarem al davant de l’altre Departament clau en tot procés d’independència, el d’Interior, algú que estigui a l’alçada i sàpiga de què va, que tingui competència, preparació, sentit d’estat, autoritat i coratge suficient com per a fer front a l’etapa que s’acosta, etc. En definitiva, que deixem el teatre per als professionals del sector, tan castigat per l’IVA, i ens posem, seriosament, a emprendre, la societat sencera, l’aventura col·lectiva més apassionant que pot viure un poble: la seva llibertat. I tal dia farà un any! Ei, si pot ser, que diria Pere Quart...




Comentaris

envia el comentari