Pablo Motos. Ai, perdó! Iglesias

"Potser és que els dos ens venen una nova Espanya que acaba sent la de sempre però més espectacular"

Sóc l'únic que confon els dos noms? Em passa tot sovint. Vull dir Pablo Iglesias i dic Motos de manera automàtica. Al principi pensava que era, simplement, que es diuen igual. Ells dirien que són “tocayos”. Pablo i Pablo. Però curiosament no em passa amb cap altre Pablo del món. Com en Picasso, per exemple, malgrat ser un personatge clarament vinculat a l'esquerra (com Iglesias, teòricament).

Per què aquesta tendència del meu cervell pertorbat a vincular els dos personatges? Em té intrigat i no ho acabo d'entendre. Per què precisament Pablo Motos? No ho sé. Potser és, simplement, perquè tots dos són allò que anomenaríem un showman. Canten, fan acudits dolents, reciten discursos amb una entonació de presentador antic i diuen allò que el públic vol sentir en cada moment. Un per l'audiència i l'altre per fer fora a la casta.

Ves que no sigui perquè tots dos són molt famosos malgrat que mai ningú no els ha vist fer res gaire rellevant. Qui més qui menys, tothom sap qui són. Ens els trobem a la tele cada dia i, fins i tot, hi ha qui podria admirar-los. Ara bé, no podem citar res que hagin fet que valgui realment la pena. No hi ha historiadors prenent nota del que fan. Ni cap jurat del Premi Nobel considerant les seves candidatures.

Pot ser que els confongui perquè, com diu un gran amic, els dos et poden caure bé en algun moment però en cap cas voldries que ta filla s'hi casés.

Hi dono voltes i no trobo el fil. Què serà? I si és, senzillament, que els dos són grans egòlatres? Que s'agraden a ells mateixos i que tot l'univers que han construït al seu voltant es fonamenta estrictament en la seva persona. Millor encara, en la seva CARA. Aquella cara hipnòtica però misteriosament inquietant. Aquella cara que sembla amagar coses sinistres malgrat que segurament no les amagat en absolut.

O potser és molt més fàcil tot plegat. Potser és que els dos ens venen una nova Espanya que acaba sent la de sempre però més espectacular. Amb llums, amb crits, amb esperança i una falsa modernitat que put a futurisme dels anys 60. Una Espanya on els 'cuenta-chistes' fan 'experiments científics' i on els polítics de tota la vida porten pentinat de hippy en comptes d'americanes de pana.




Comentaris

envia el comentari