Sincerament feliços

"En realitat, encara que no en siguem conscients, estem expressant una enyorança. L'únic que volem és que ens emocionin, que ens facin vibrar, que ens facin trempar"

Junqueras i Marta Rovira sopant en un restaurant. En el mateix menjador, David Fernàndez sopa amb dues persones més. El cambrer va d'una taula a l'altra. Cada vegada que Junqueras diu una cosa, el cambrer l'esbronca i l'acusa de trencar la unitat del sobiranisme. Però quan David Fernàndez diu exactament el mateix, el cambrer li dóna la raó amb entusiasme. Junqueras no entén el per què d'aquest doble raser, es desespera i acaba plorant, consolat pel propi líder de la CUP. Memorable el gag del Polònia d'aquest dijous, recupereu-lo si podeu.

Junqueras porta dos anys i mig sostenint el govern d'Artur Mas, garantint estabilitat parlamentària i votant pressupostos (en una època en què votar pressupostos no és gens popular). Ras i curt: sense Junqueras, Mas no seria president. En aquest període, en canvi, la CUP s'ha desentès de la governabilitat, no ha votat pressupostos i ha tingut paraules molt gruixudes, molt, cap a CiU. Però en canvi, la percepció al carrer és que Junqueras i Mas estan a matar, i que en canvi Fernàndez i Mas s'han fet amics.

Sí, és cert que l'entorn mediàtic i opinador de Convergència ha minimitzat sempre els atacs de la CUP i ha maximitzat els desencontres amb Junqueras. Res no és innocent i jo tampoc no em mamo el dit. Però al final, en les percepcions del carrer hi manen les sensacions, els flashos, les emocions. I en matèria de sensacions, de flashos i d'emocions, el procés no n'ha ofert cap de més potent que l'abraçada Fernández-Mas de la nit del 9-N. De les relacions entre els partits sobiranistes, això és el que ha quedat i això és el que quedarà. És injust? És poc polític? És poc seriós? No ho sé. Però és així.

És per això que penso que, en el punt on som, una bona resolució del conflicte de les llistes per al 27-S es mourà principalment en el terreny emocional. Els darrers mesos tots ens hem convertit en experts electorals i demoscòpics i defensem aferrissadament una fórmula o una altra com "l'única" que garanteix la victòria. Elaborem serioses elucubracions teòriques però ni els uns ni els altres som capaços de demostrar res del que diem. I en realitat, encara que no en siguem conscients, estem expressant una enyorança. L'únic que volem és que ens emocionin, que ens facin vibrar, que ens facin trempar. Volem viure un altre 9-N i ara volem que vagi de debò. El més abrandat defensor de la llista única oblidarà la seva idea en dos minuts si tot el sobiranisme surt junt, convençuts i sincerament feliç a anunciar un acord de llistes separades amb marca i programa comuns. I el mateix passarà amb el més abrandat dels defensors de les llistes separades: si tots els actors surten junts, convençuts i sincerament feliços a anunciar una única llista, es posarà a pencar immediatament per l'èxit de la cosa.

Aquest és el repte que els pròxims dies tenen sobre la taula els líders polítics i socials del sobiranisme: no posar un pedaç, no fer un altre acord de mínims que s'aguanta amb pinces, sinó parir una cosa engrescadora. La que sigui, però engrescadora. I sortir a explicar-la junts, convençuts, sincerament feliços. Si fan trempar la gent, la gent els portarà a la victòria. A tots.




Comentaris

envia el comentari