'Bullying' a Unió

"Ara mateix, en un dels dos partits més antics del país s'està vivint un procedir més vell que l'anar a peu en la relació Catalunya-Espanya"

Ara mateix, en un dels dos partits més antics del país s'està vivint un procedir més vell que l'anar a peu en la relació Catalunya-Espanya: s'està fent fora, sota assetjament, uns que en principi majoritàriament no en volien marxar i que creien que allà podien arribar a tenir-hi un espai mínimament confortable, però no. I es fa amb la política d'amb mi o contra mi. D'això és el que hi ha i t'ho menges si us plau per força. És allò de... tant vull que et quedis amb mi, que et diré de tot per plantejar una alternativa a això, i si algun dia et proposes marxar, t'assenyalaré com a traïdor, deslleial i no sé quantes coses més.

Passa això a Unió, amb una cúpula que ha decidit que davant la fractura del partit en dos no paga la pena mirar d'aplicar allò del diàleg que tant es posen a la boca per dir que Mas no l'ha practicat prou amb Rajoy. Una cúpula encapçalada per Duran i Espadaler, i que ha tractat el sector sobiranista del partit com a enemics a qui cal matxucar abans que plantejar-se tan sols l'opció remota de parar-hi l'orella. Però això no és d'ara.

Els ho explicaré amb una d'aquelles imatges mentals que de l'experiència de tots ens trasllada a un escenari polític de present, i així ho veiem clar. Una imatge com la que fa uns dies em plantejava una alumna de la facultat en veure Pedro Sánchez a la tele: "És com el típic guaperas de discoteca que quan obre la boca ho espatlla, sobretot perquè llavors es passa tota l'estona parlant d'ell i no aporta res". Nítid. Oi que ho veuen? Doncs a mi el d'Unió em recorda a un pati d'escola. Concretament a una situació que s'hi pot donar i que molts de vostès, soferts lectors, segur que van viure en algun moment (i si no, enhorabona i alegria). Els ho exemplifico amb una experiència personal.

Fa uns anys, quan Pep Martorell dirigia la Fundació Inehca, d'Unió, va encarregar al meu amic Francesc Canosa que fes un reportatge, Memòria Viva, recollint els testimonis dels octogenaris i nonagenaris militants del partit que estiguessin disposats a explicar la seva experiència política durant dècades i en anys convulsos i històrics. Or pur. Els recomano la peça. Però al tema: el dia de la presentació, hi vaig anar. En arribar-hi, la sala ja era força a vessar, excepte en els seients de davant de tot, reservats a la cúpula. L'ambient era molt alegre. Hi havia gent de totes les edats, però, per raons òbvies, sobretot gent força gran que estava clar que feia temps que no veia companys i amics seus. Somriures, abraçades, cares d'emoció, certa cridòria (controlada)... i de cop, el silenci. Entrava a la sala Duran i el seu equip en formació. I els asseguro que les cares van mutar. La majoria. No totes, esclar. Però alguna cosa havia canviat a la sala. I a mi em va venir al cap la imatge de la colla que a la meva escola tenia el do de fer la vida impossible a uns quants del pati. I quan ells voltaven, la tensió surava en l'ambient.

Com ara ja passa obertament a Unió, amb espectacles lamentables com el que ens han regalat a tots per exemple a tomb de la presidenta Núria de Gispert, que ja no saben com dir que els fa nosa i que voldrien que marxés, i igual amb els vuit membres de la direcció a qui ahir van obrir expedient. Els volen fora. Ho faran possible però no ho diuen de front. Fan bullying, com certs nens a escola. I això, no cal dir-ho, és un procedir que una societat i una política adultes haurien d'evitar sempre. Com a mínim, els qui vulguin construir alguna cosa nova i que pagui la pena.




Comentaris

envia el comentari