El sostre fals... i cosmopolita

"La República de Catalunya, l’Estat català, és l’únic projecte constructiu i viable per fer un nou pacte social a favor de la justícia social"

Mai hagués somiat aterrar un dia en una ciutat com Girona. Una ciutat petita, humana, que estima l'art, la música, la gastronomia i que respira un ambient medieval amb la Muralla i les pedres del Barri Vell. Deien que Girona enamora. Ara diuen que emociona. Doncs tenen raó. Els dos sentiments són ben certs i vius. I segur que els gironins i les gironines ens emocionaríem encara més si aconseguim el somni de pujar a Primera Divisió.

Com a tunisià, em sento genuïnament català i gironí i no hi ha ningú en aquest món que em pugui robar aquest sentiment. Ningú. Ni tant sols el TC. Després d'haver viscut a mig món, puc dir clarament que he trobat el lloc que puc anomenar casa. Què vol dir casa? Doncs aquell lloc on et sents bé amb tu mateix i amb la gent, un lloc que estimes i vols cuidar.

En un món cada cop més globalitzat on la cultura es troba en un procés de folklorització massiva, pocs països resisteixen com Catalunya. En efecte, és perquè és una nació mil·lenària i no una nació preconcebuda als segles XVII i XVIII com poden ser França, Espanya o els Estats Units. I Catalunya, precisament per la seva experiència i condició de nació mil·lenària, sempre ha sabut integrar gent nova i sumar identitats múltiples malgrat tota mena d’adversitats. Avui, aquest país necessita recuperar urgentment la seva plena sobirania d'una vegada per totes per tal d’ajudar de forma prioritària els ciutadans que més pateixen, però també per protegir la seva cultura i llengua, en definitiva la seva essència com a nació, en un context de globalització uniforma i massiva.

Aquesta última setmana, la Carme Chacón -entres altres- s’ha volgut lluir defensant la idea que el dependentisme és “integrador, cosmopolita i universal” i que el moviment independentista no té aquest component. Això és força insultant considerant que aquestes paraules venen d’una persona que no té cap inconvenient en reaparèixer públicament a actes d’organitzacions amb clar ADN franquista i ultraespanyolista com és Societat Civil Catalana.

No és la primera vegada, però, que sento aquest intent d’argument. És malauradament un clàssic quan parles amb certa gent de l’entorn de l’Ada Colau o de la Gemma Ubasart per exemple. Per cert, una declarada ciutadana del món que és capaç de dir que “farem servir odi contra en Mas” és com a mínim preocupant. En el cas dels ultranacionalistes espanyols com en Rivera o la Camacho, aquell intent d’argument es fa servir com a factor de superioritat moral. Tenen realment una obsessió per equiparar el nacionalisme català a un nacionalisme excloent i etnicista quan es just el contrari. Qui no n’és conscient és perquè no vol ser-ne o ni li interessa.

Es pot tenir més d'una identitat i que aquestes siguin compatibles entre elles. És quan entrem en el camp de la subordinació que aquesta compatibilitat esdevé inviable. El multiculturalisme, per la seva definició, no pot ser excloent. Davant d’un Estat clarament bel·ligerant i sense la seva plena sobirania, Catalunya està condemnada a actuar sempre a la defensiva pel que fa la seva llengua, la seva cultura, el seu model educatiu i la llista de temes primordials es fa molt llarga... Quan el Parlament -representant legítim del poble- veu cada dia com les seves iniciatives i els seus consensos estan tombats sistemàticament per tota mena de governs espanyols, aleshores és que la veu del poble està sent greument silenciada i per tant, la seva sobirania és inexistent. La independència no és un luxe o un caprici del president Mas. És una necessitat vital pel benestar de les generacions presents i futures. La República de Catalunya, l’Estat català, és l’únic projecte constructiu i viable per fer un nou pacte social a favor de la justícia social.

Finalment, crec que un ciutadà del món és precisament aquell qui estima genuïnament la seva terra, la seva cultura i les vol compartir. No es tracta de ser exclusivament global. On vius no és només un lloc de residència. És absurd viure d’esquena a la cultura i a la singularitat de l’indret que ens acull o del qual formem part.

A vegades em pregunto com és possible que alguns catalans puguin arribar a nivells d’autoodi tant elevats. Serà perquè són ciutadans del món, ultranacionalistes espanyols o ambdós?





Comentaris

envia el comentari