La pregunta de Duran

"Contra el que havien promès, Duran i Espadaler han redactat una pregunta que no solament no és clara, sinó que resulta tramposa"

“Voleu que Unió Democràtica de Catalunya continuï el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador i d’acord amb els següents criteris?
SOBIRANIA: Sense renunciar ni posar límits a l’aspiració de plena sobirania per a Catalunya.
DEMOCRÀCIA: Prenent totes i cadascuna de les decisions de forma netament democràtica, de manera que cadascuna d’elles gaudeixi de la majoria de vots de la ciutadania.
DIÀLEG: Gestionant el procés des del diàleg entre el govern de Catalunya i el de l’Estat. Un diàleg sense renúncies prèvies i amb voluntat de persistència, com a millor garantia de guanyar complicitats al si de la Unió Europea.
SEGURETAT JURÍDICA: Garantint en tot moment la seguretat jurídica, excloent tant una eventual Declaració Unilateral d’Independència com l’obertura d’un procés constituent al marge de la legalitat.
EUROPA: Descartant qualsevol escenari que pugui situar Catalunya fora de la Unió Europea.
COHESIÓ: Vetllant, en tot moment, per la cohesió social i territorial de la nostra nació”.
Aquest diumenge els militants d’Unió Democràtica prendran una decisió important. Han de respondre a la llarguíssima pregunta (vegeu el principi d’aquest article) escrita per Josep Antoni Duran Lleida amb la ploma i la tinta de Ramon Espadaler. La pregunta comença amb una ambigua frase a favor del “procés” (s’evita esmentar la independència o la confederació), acompanyada d’un reguitzell de condicions que, de fet, el que fan és distorsionar el sentit inicial de la qüestió.

Contra el que havien promès, Duran i Espadaler han redactat una pregunta que no solament no és clara, sinó que resulta tramposa. Provo de traduir-la aquí per tal que s’apreciï millor la maniobra. La pregunta podria resumir-se d’aquesta manera : “¿Estaria vostè disposat a acceptar una major sobirania de Catalunya si l’Estat espanyol ens la volgués concedir?”.

O, fins i tot, anant més enllà en la interpretació, d’una manera més descarnada, la pregunta podria formular-se de en els termes següents: ¿Dóna suport a Duran i Lleida per continuar posant pals a les rodes de la independència o vostè dóna suport al president Mas?

Naturalment, Artur Mas coneix els topants de l’enèsim desafiament de Duran Lleida i els seus adlàters a la cúpula d’Unió. També sap que, potser, el sí guanyarà en la consulta de diumenge, encara que sols sigui perquè Duran és un expert en utilitzar a favor seu les palanques i els avantatges que li atorga el control del partit de Carrasco i Formiguera.

Però no l’amoïna. Mas ha preferit defugir aquests dies la confrontació perquè sap dues coses. En primer lloc, que la carrera política de Duran aviat s’acabarà o adoptarà una forma molt menor. En segon lloc, i lligat a això, perquè el que importa de veritat és el que faran al setembre els votants de CiU els quals fins ara s’han sentit identificats amb Unió Democràtica. ¿Quants seguiran Duran i quants Mas?

El president de la Generalitat presentarà la seva candidatura per a les eleccions del 27-S, una candidatura en què els partits quedaran en segon terme, molt difuminats. En ella hi haurà gent convergent, gent provinent d’Unió i gent provinent d’altres formacions. I també moltes altres persones sense adscripció partidària i amb diversos perfils i orientacions polítiques. Persones rellevants i representatives de la nostra societat. Serà la llista del president o la “llista de país”. En aquesta llista Duran no hi té cabuda.

Potser Duran i Lleida aconseguirà quedar-se finalment amb les històriques i digníssimes sigles d’Unió Democràtica, però sense marge -a desgrat que alguns poders fàctics continuïn fent-li costat- per evitar el camí cap a la irrellevància després de tota una vida dedicada a la política.




Comentaris

envia el comentari