Ciutadans o súbdits

"L'independentisme és ara, en molts casos, més present i enfortit als consistoris catalans que no pas el 23M"

Ha passat una setmana des de les eleccions municipals. L'independentisme és ara, en molts casos, més present i enfortit als consistoris catalans que no pas el 23M. També ha fet un gir cap a l'esquerra. Certament, molts independentistes han vist la irrupció de Barcelona en Comú a la ciutat comtal com un fre en sec al procés sobiranista. O així s'ha fet notar des d'alguns sectors, especialment els dependentistes per carregar contra el procés tot i la patacada que han sofert. Doncs crec que no és així. Està clar que el moviment colauista és fruit de la frustració social dels qui més senten els efectes de la crisi i qui, com bé ens va explicar en Gabriel Rufian, “no mengen pàtria”. Només així s'explica la seva victòria electoral. Però els moviments basats en la indignació i la frustració, malgrat ser legítims i fins a un cert punt comprensibles, tenen naturalment els seus dies comptats. Pel procés independentista, és un recordatori que el nou país que la majoria de la societat catalana vol construir ha de garantir la justícia social. Res de nou. El nou equip de l'ANC n'és ben conscient.

I és que l'única revolució possible a Catalunya és la independència, és a dir la construcció d'un país nou, socialment just i al servei dels seus ciutadans. És més: és l'única esperança d'una revolució a Espanya. Hem de triar si volem ser ciutadans o súbdits. Ara mateix, ens agradi o no, som súbdits de l'Estat espanyol. Tots. També ho són els colauistes que hauran de triar que volen ser. Fa més de tres segles que Catalunya ha perdut les seves institucions i les seves llibertats civils. Ara som al segle XXI, les societats s'han transformat, però en el nostre cas patim una asfixia econòmica i de drets bàsics absolutament indigne. Tenim un Estat en contra i l'Ada Colau no ho pot negar.

D’altra banda, ens diu el Pedro Sánchez que el partits sobiranistes ens manipulen. Què voleu que us digui: és una prova més d'aquesta relació amo-súbdit a la qual ens tenen ben acostumats des de totes les instàncies de l'Estat espanyol, els seus governs i la seva classe política. No entenen res. El procés sobiranista és una revolució ciutadana. No hi ha res més revolucionari que construir junts un país nou on hi càpiga tothom. Indubtablement, costa. No ens enganyem. És un repte immens que requereix de molta energia, unes dosis gegantesques d'optimisme i renúncies per part de tothom. Ara més que mai, calen menys baralles inútils, claredat i més esperit constructiu.

Un Estat sense l'arrelament d'una consciència ciutadana és un Estat feble i democràticament pobre. No cal citar exemples, ja que tenim molta experiència acumulada. La independència és l'oportunitat de fer un nou contracte social amb la implicació del conjunt dels ciutadans. En aquest nou pacte social, cadascú haurà de renunciar a la seva llibertat natural per guanyar una llibertat civil col·lectiva. Per fer-ho, la sobirania popular és imprescindible. D'això va el 27S. Hem de sumar el màxim de ciutadans possibles al bloc sobiranista per poder escriure entre tots aquest nou contracte social.

Un Estat ha d’estar sempre al servei dels seus ciutadans, mai al revés. El nou Estat català, la República Catalana, ha de ser tot el contrari del que sempre ha estat l'Estat espanyol des de la seva creació, un Estat al servei d'unes quantes oligarquies. Ara és l’hora de ser més intel·ligents, escoltar i fer el màxim de pedagogia allà on toca. Ens hi juguem el nostre futur com a ciutadans, o bé com a súbdits.




Comentaris

envia el comentari