Renovació i independentisme

"És en el terreny del sobiranisme on més renovació hi ha hagut"

L’entrada en escena electoral a tot l’Estat, amb força, de formacions com Podemos o C’s, sembla haver deixat en mans d’aquestes sigles tot el protagonisme de la renovació política, després d’aquestes eleccions municipals i, a la resta del país, també autonòmiques. Aquí, però, ha estat el valencianisme polític, per exemple, a través de Compromís, la sigla que ha estat capaç de suscitar adhesió i il·lusió i que ha aparegut com una força nova, malgrat que ja porta uns anys de rodatge polític. Ha estat el gran instrument de canvi, que ha rebut un vot molt divers i transversal, de manera molt particular a la ciutat de València, on tornaran a tenir un alcalde que parlarà en la llengua pròpia del país i que, a més, ha entrat en molts municipis de la zona castellanoparlant del País Valencià. A les Corts valencianes, Compromís ha triplicat els escons i ha estat l’eina decisiva, a tot arreu, per foragitar el PP i la seva política de corrupció i antinacional de les grans capitals. Pel que fa a Espanya, Podemos s’ha menjat una part de l’electorat socialista i d’IU i, al País Basc, també de Bildu, que recollia un cert vot antisistema. I C’s és al PP on ha mossegat clarament.

A Catalunya, l’espanyolisme s’ha renovat en sigles, on ha fet un traspàs de vots del PP cap a C’s, vist com a més modern, jove i lliure de corrupció, i Podemos s’ha menjat part del PSC i d’ICV i, probablement, en intensitat molt menor, també d’ERC i CUP. En realitat, però, és en el terreny del sobiranisme on més renovació hi ha hagut. ERC és avui segona força en nombre d’alcaldes i regidors, ha obtingut un nombre important d’alcaldies i ha passat al davant de CiU en no pocs ajuntaments. La seguretat independentista d’ERC i la indefinició d’UDC han desplaçat, directament, un sector de l’electorat convergent cap a aquest partit històric. Algunes actuacions en campanya, per exemple a Tarragona, han fet recular les sigles del president fins als pitjors resultats de la història local, cosa que també ha succeït a Terrassa, en tots dos casos situant-se per darrere d’ERC, com a Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià del Besòs, Castelldefels, Gavà, El Prat de Llobregat, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí o Ripollet i quedant sense representació a municipis tan importants de l’àrea metropolitana com Cornellà, Viladecans o Santa Coloma de Gramenet. Això no obstant, CiU és indiscutiblement la primera força municipal de Catalunya, en vots i en regidors.

En clau nacional, és una dada positiva, con ho és també l’ascens de la CUP, que pot tenir alcaldies com Ripollet o Badalona, amb un creixement sostingut però cada cop més territorialitzat, que recorda el d’ERC fa 15 anys. El catalanisme sobiranista s’ha desplaçat cap a l’esquerra i mai no hi havia hagut tants regidors independentistes que, alhora, es reclamen també d’esquerres. El retrocés més que evident del PSC ha anat acompanyat del naixement de formacions socialistes sobiranistes, com Avancem o MES, generalment associades a ERC, circumstància que ha permès veure rostres històrics del PSC fent mítings amb estelades al seu entorn i corejant in-de-pen-dèn-cia. Tampoc ICV no se salva de l’onada independentista, de manera que, en el seu interior, s’ha constituït també un corrent d’aquesta orientació. I gent d’EUiA s’ha manifest també favorable a la independència. A l’espera del posicionament definitiu d’UDC, el factor nacional en clau independentista ha estat el gran revulsiu, l’expressió de la renovació a la política catalana. A Barcelona, ha guanyat una opció a l’interior de la qual hi ha gent favorable a convertir Catalunya en Estat sobirà, com la mateixa Colau que va votar Sí-Sí el 9-N, i s’ha mostrat favorable al dret a decidir. Mentrestant, per tal d’acabar d’arrodonir el panorama, el PP “namés” ha perdut 130 mil vots. Anem bé, encara que no ho sembli...




Comentaris

envia el comentari