El castellà de Marta Rovira

"El PP voldria un català residual en una Catalunya totalment castellanoparlant i de retruc, i d'acord amb la lògica popular, nítidament espanyola"

No només l'electoralisme explica que el PP hagi reprès l'atac contra la immersió lingüística. A Mariano Rajoy li pesa l'ascens electoral d'Albert Rivera, és clar, i el menysteniment institucional a la llengua és una aposta catalanofòbica segura per rascar vots a la resta de l'Estat encara que sigui a costa de trinxar l'electorat català. No falla. L'interès partidista momentani, però, no és la mare dels ous de la qüestió sinó una expressió conjuntural de tota una estratègia de divisió social i política. Durant dècades, els populars s'han dedicat a trinxar els territoris de parla catalana contra els criteris de la comunitat científica per aixecar veritables fronteres autonòmiques i segregar-hi la ciutadania. Catalunya és l'últim bastió, però no defalleixen. Disfressen l'ofensiva amb l'argument del bilingüisme i amb una falsa preocupació per les competències de l'alumnat que no se sustenta sobre cap base empírica.

El PP voldria un català residual en una Catalunya totalment castellanoparlant i de retruc, i d'acord amb la lògica popular, nítidament espanyola. Creuen que als nens se'ls implanta el xip independentista durant el llarg rentat de cervell que els fan a l'escola pública. Només en alguns moments de sinceritat desbocada admeten la veritat, com quan el ministre Wert ens va regalar la cèlebre proclama que calia espanyolitzar-los. La correcció política els empeny a embolicar-se en un discurs que fa riure sobre el pèssim estat del castellà a Catalunya. "El nivel de castellano de Marta Rovira (ERC) es la demostración del nivel de bilingüismo en el conjunto de la sociedad catalana". No és una broma, no. És una piulada del diputat del PP José A. Coto. Queda prou retratada la desqualificació destralera a una diputada per l'accent amb què parla una llengua; no cal dir-ne res més. Tothom sap que la realitat lingüística de Vic és la mateixa que la del Prat de Llobregat, Badalona o Àreu, perquè tenim un país uniforme, oi que sí? Podem reduir l'afirmació de Coto a la ignorància i dormir tan tranquils. Però és la mateixa manipulació de la realitat del país que ha fet que a Espanya imperi un desconeixement social sobre Catalunya tan profundament arrelat en el prejudici. El tòpic de la llengua connecta amb el de l'economia, la insolidaritat i un infinit etcètera d'estupideses indemostrables.

Podem trobar un lleuger consol en el fet que, precisament, la demanda de la immersió va sorgir de la perifèria més castigada per l'especulació franquista i l'allau migratòria del desarrollismo. Els pares del Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet van lluitar perquè el vell suburbi tingués la primera escola en català. Però sovint s'oblida que aquella batalla la guanyava un municipi forjat amb el poder transformador d'un moviment veïnal fortament mobilitzat, polititzat i revoltat contra la injustícia i les desigualtats que amb els anys no va sobreviure amb la mateixa potència al monopoli de la gestió política de les institucions democràtiques. D'allò ja fa trenta anys. La població i la seva implicació en els afers públics han canviat totalment: la majoria dels alumnes que es matriculen ara al Rosselló tenen pares nascuts fora d'Europa. Que ningú no s'equivoqui. Al PP no li preocupa el coneixement d'idiomes dels catalans. Sap que no hi ha res que duri per sempre, i encara menys una llengua contínuament qüestionada i sense un estat sobirà que la protegeixi.




Comentaris

envia el comentari