Moderadament indepe

"El simple fet de ja no tenir fe en què això canviï realment em té, com a moderat, independentista. Ara, i de moment sense data de caducitat"

Fa uns dies vaig assistir a una conferència de n’Oriol Junqueras on va pronunciar un munt de vegades en una hora de xerrada el concepte “nosaltres que som independentistes de tota la vida”. Està bé que ho reivindiqui, tot i que si encara aspira a eixamplar la base del vot tradicional d’ERC (i l’espai sobiranista) potser que aquestes reiterades exhibicions de pedigrí indepe no caldrien. Perquè potser a alguns dels molts que s’hi poden voler apropar els tira una micona enrere. Jo, que hi anava com a periodista, compartia estovalles (era dinar-col·loqui) amb gent que ha abraçat l’independentisme en els últims anys, i en algun moment, quan el líder d’ERC va reiterar el concepte “independentistes de tota la vida” vaig veure una ganyota de “no cal” en més d’un rostre. I estic d’acord que certes coses no calen. Menys ara. Sobretot per allò de la suma i perquè segons ens han dit encara falta un munt de gent per fer de les eleccions del 27-S unes plebiscitàries que emetin un missatge clar i contundent en favor de la independència.

Certes coses no calen per això que els apuntava ara, i també perquè la feina de sumar gent al carro independentista ja la van fent a Madrid metòdicament, com només ells en saben. I a aquests ciutadans, els que ja hi eren no cal que els facin sentir com a nouvinguts. No constantment, vaja. Jo, per exemple, no em considero un nouvingut a l’independentisme, però també els diré que no fa tants anys que me’n considero. Més i tot: en la línia del que ha dit Junqueras en més d’una ocasió, jo no diria pas que “sóc” independentista, sinó que n’“estic”. És circumstancial. Instrumental. Condicional. Fins a nova ordre. I m’és ben igual que algú em vingui amb pureses i que receli d’aquesta condició meva. A mi m’han esberlat totes les alternatives els de Madrid. L’independentisme “de tota la vida” no m’ha persuadit pas mai. Per tant, el mèrit per a qui el té: Madrid, que hi persisteix. El simple fet de ja no tenir fe en què això canviï realment em té, com a moderat, independentista. Ara, i de moment sense data de caducitat.

Els explico això a tomb d’un nou atac contra l’autogovern... de l’Estatut retallat. Ara contra l'acció exterior de la Generalitat. Ara que el ple del Tribunal Constitucional ha admès a tràmit el recurs del govern espanyol contra la norma catalana i ha acordat la seva suspensió automàtica, com sol·licitava l'Executiu de Mariano Rajoy. No hi ha sentència encara, però permetin-me que la intueixi. És allò dels capítols interminables que podríem anar afegint a aquell mític El llibre negre de Catalunya, del no menys mític senyor Ainaud, i de qui per cert recomano de cara a Sant Jordi un perfil maco que n’ha fet Josep Lluís Martín i Berbois: Josep Maria Ainaud de Lasarte. Un humanista al servei de Catalunya (Editorial Base).

El senyor Ainaud, com un servidor, era moderantisme pur. Home d’ordre, el seu mal no volia soroll, i el cas és que estic segur que no va néixer “independentista de tota la vida”. Potser sí, eh? Però en tot cas mai no es va descriure així. I ell, de forma sempre raonada, feia una aproximació al seu pensament polític que molts compartim. Anava en l’estil d’aquella cantant de nom Jeanette, que deia “Yo soy rebelde porque el mundo me ha hecho así”. Doncs igual, però posant “indepe” on “rebelde” i “poder espanyol” on “mundo”. Ells són la garantia d’anar sumant gent d’aquella que algun diari en diria “moderada”, i que tanta falta fa, a un procés on “els de tota la vida” segueixen fent com sempre, és a dir, de moment, més mal que bé.




Comentaris

envia el comentari