Coses que ens vam creure

"Que els poderosos, econòmicament i empresarialment parlant, tant a Espanya com a Catalunya no actuarien en l’ombra de la forma com ho estan fent"

- Que la Constitució era el punt de partida per a una transformació que portés a acceptar, respectar i donar valor a la diversitat. Per això els catalans la van votar entusiàsticament. Bona part d’aquells que van posar-hi tanta esperança segurament no ho tornarien a fer. Molts dels que eren massa joves o no havien nascut encara tampoc.

- Que Catalunya tenia el deure i podia contribuir a la modernització econòmica, social i cultural d’Espanya, així com acostar-la als valors centrals de l’europeisme. Això suposava, entre d’altres coses, transferir rendes a d’altres zones espanyoles. S’esperava que tot això fos reconegut en termes positius.

- Que la falta de comunicació era el problema. Que si el catalanisme o nacionalisme s’explicava millor, a Espanya entendrien les nostres inquietuds i anhels, i això ajudaria a esvair els ancestrals prejudicis i fòbies. Que calia fer pedagogia. Aquest va ser un dels principals afanys del pujolisme.

- Que la implicació catalana en la política estatal ajudaria a aquest comprensió i acomodació de la diversitat. Seguint aquesta premissa va actuar CiU. Es va apostar per l’estabilitat institucional, per la lleialtat i pel sentit comú, que a voltes mancaven a l’oposició del moment (fos el PP o el PSOE).

- Que es respectarien les regles del joc. O que no s’utilitzarien els poders i els aparells de l’Estat per desestabilitzar l’adversari. Que no es polititzaria la justícia fins a la nàusea ni que el govern espanyol es mobilitzaria per impedir, per exemple, la presentació d’un llibre (‘Victus’) en una ciutat estrangera o que el futbol sala català disputés el Mundial.

- Que no s’empraria el finançament com una arma política, i menys encara per intentar posar contra les cordes un govern de la Generalitat que a Madrid no agrada.

- Que a la democràcia espanyola es podia defensar qualsevol idea i projecte polític mentre fos de manera pacífica.

- Que no tenia sentit parlar d’independència, perquè els catalans ens autodeterminem cada cop que participem en unes eleccions (ara, a les envistes del 27-S, ens diuen justament el contrari)

- Que el caràcter nacional de Catalunya seria reconegut i mai tornat a qüestionar.

- Que la llengua era intocable. Que no s’intentaria fracturar la llengua. Que el sistema d’ensenyament seria respectat perquè és el que volen els catalans i una de les maneres de fer que siguem un sol poble. Que valencians i balears no tindrien problemes per conèixer la seva llengua i la seva cultura.

- Que els mitjans de comunicació espanyols no s’atrevirien a distorsionar les coses tan barroerament i a alimentar els baixos instints d’una part de la població. Que no empenyerien com estan fent als polítics a combatre, derrotar i escarmentar Catalunya.

- Que els poderosos, econòmicament i empresarialment parlant, tant a Espanya com a Catalunya no actuarien en l’ombra de la forma com ho estan fent. Que entendrien que ells no són ningú per intentar torçar la voluntat popular i forçar la democràcia. Que entendrien que la defensa dels seus legítims interessos té límits.

- Que hi hauria una part notable de l’esquerra espanyola (i potser alguns liberals de centre i conservadors) que, en observar tanta bogeria, aixecarien valentament la veu. Que serien capaços de, a l’estil de Voltaire o Zola, de combatre l’odi i reclamar respecte. Que, arribada l’hora, els demòcrates de veritat farien valer la seva influència per defensar-nos i afavorir un debat enraonat i raonable.




Comentaris

envia el comentari