Perdent el nord

"Davant d'aquesta incapacitat, davant d'aquest finis terrae de la política espanyola... Catalunya al rescat! En aquest cas via Ciutadans"

L'altre dia vaig mirar de desconnectar una estoneta al cine amb una comèdia que en principi, pel que me n'havien dit, havia de ser lleugeríssima. No tenia gaire més, certament, però no tot era conyeta absurda i contenia un interessant punt de crítica agra a España i el seu model econòmic i social fallit. Es diu Perdiendo el norte i tenia grans links amb Vente a Alemania, Pepe (1971), com el de l'actor José Sacristán, que ja sortia en aquella pel·lícula de fa més de 40 anys on descrivia la misèria i la manca de perspectives i d'oportunitats que empenyien molts espanyols a emigrar al país germànic. Llavors ho feien molts amb un nivell d'estudis escàs, mentre que ara ho fan molts (com els joves protagonistes de la nova cinta) amb dos màsters, idiomes, altes qualificacions i igual de lamentables expectatives, aquí i allà.

Força d'això ha hagut de pesar en els resultats de les eleccions andaluses. En el cas del càstig contundent al PP, per allò de prendre la gent per molt estúpida i venir a dir que ja es veuen a l'horitzó els gossos que lligarem amb llonganisses, quan és evident que de fons aquí no s'ha canviat res que faci de la remuntada una cosa creïble, sòlida, duradora o mínim escut contra un context que pugui tornar a enfonsar-nos d'aquí a un temps (curt o llarg). Als socialistes, en canvi, premi com a subsidiadors oficials d'una regió on molts ja s'han rendit a aquesta depriment realitat que, entre altres coses, els lliga el vot a un partit corcat per la corrupció i que amb lideressa de discurs populista llatinoamericà governa de forma clientelar una comunitat com si d'un cortijo es tractés. Esclavatges que demostren com el nord n'hi ha que el van perdre ja fa un cert temps i que la brúixola està totalment fora de si.

I davant d'aquesta lamentable situació, davant d'aquesta incapacitat, davant d'aquest finis terrae de la política espanyola... Catalunya al rescat! En aquest cas via Ciutadans. Sempre hi hem estat, en els moments claus. Abans amb CiU o PSC. Molt abans amb els seus antecedents. I ara amb els màxims defensors del "Catalunya és España". Els d'Albert Rivera, que seran decisius a Andalusia amb el PSOE, i que ho podrien ser amb ells o amb el PP després de les eleccions municipals, autonòmiques, i després amb les espanyoles. Aquesta és la gran paradoxa: reivindicant-se com els grans regeneradors, podrien acabar erigint-se en la gran assegurança que res de substancial no canviï en la política espanyola. I a aquesta paradoxa hi sumaran una altra: quan sempre s'havien erigit en flagell del catalanisme, ells podrien passar a ser icona d'allò que el catalanisme majoritari clàssic va voler fer: Espanya des de Catalunya. Sense reivindicar ni creure gaire gens en això últim, és clar, no perdéssim pas del tot el nord.




Comentaris

envia el comentari