Els vuit del Parlament

"Podem trobar reprovable com van actuar, d’acord, ¿però se’ls ha de castigar així?"

Us presento els vuit condemnats pel “setge” al Parlament. Francisco José López es va interposar amb els braços en creu davant dels diputats Gerard Figueras i Alfons López Tena i va seguir el de Solidaritat cridant les consignes de la manifestació. Ángela Berguillos també va seguir en algun moment López Tena aixecant els braços, movent les mans i corejant consignes. Jordi Raymond va desplegar una pancarta i va demanar a diversos manifestants que no deixessin passar Jordi Turull i Josep Maria Llop. Ciro Morales fou un dels joves que va rodejar Ernest Maragall i repetia els lemes de la manifestació. Olga Álvarez, Rubén Molina, i Carlos Munter van criticar les polítiques d’austeritat i li van etzibar a Santi Vila que no els representava. José María Vázquez va pintar amb un esprai la jaqueta i la bossa de Montserrat Tura per darrere, mentre la diputada caminava i dialogava amb una altra manifestant.

Per a tots ells, tres anys de presó per un delicte contra les institucions de l’Estat.

Aquests són els fets provats que la sentència del Tribunal Suprem atribueix als vuit condemnats i amb què se’ls acusa d’intentar aturar la cambra catalana. Ni més ni menys. Cap de les persones que efectivament va cometre actes violents durant aquella jornada de tensió i ràbia desfermada no van ser identificades. La culpa, de qui? Aquests vuit paguen per tots? Tant se val el que van fer. Que la resta dels que hi eren s’autoinculpin i a la garjola: vagin passant.

El dia del blocatge, els periodistes vam tenir serioses dificultats per entrar a la Ciutadella i, mentre cobríem la manifestació o esperàvem poder entrar a l’hemicicle per seguir el ple, vam ser escridassats, xiulats i insultats, per allò de la premsa manipuladora i còmplice del poder polític. Els càrrecs electes van patir escopinades, pintades, empentes, insults i robatoris quan intentaven accedir a la cambra. El president de la Generalitat hi va arribar en helicòpter: per mantenir la normalitat, l’excepció. A fora, durs enfrontaments entre els indignats i la policia i desenes de ferits. Els manifestants suaven ràbia i tota aquella contundència els hauria semblat poca. El Parlament va tancar files contra la virulència del mal anomenat setge i hi havia set de mà dura. Mai més.

D’aquella set, aquests condemnats: de l’absolució de l’Audiencia Nacional a la condemna del Tribunal Suprem. Sembla que això no va de dret sinó d’exemplaritat. La propera vegada s’ho pensaran dues vegades! Convindrem que intentar impedir que els legítims representants de la ciutadania exerceixin les seves responsabilitats no pot quedar sense càstig. Però sobre aquesta convicció es fonamenta la transformació d’una sentència absolutòria en una pena de presó; un bàlsam per a tots aquells a qui ens va semblar intolerable el bloqueig a la cambra. De debò? Els vuit responen per tota la resta, malgrat la qüestionable vehemència dels fets provats. Podem trobar reprovable com van actuar, d’acord, ¿però se’ls ha de castigar així? És ben bé que a cada bugada perdem un llençol. Són mals temps per a la complexitat.




Comentaris

envia el comentari