Amb aquestes cames...!

"Les dones hem de combatre cada dia un corporativisme de gènere tan avesat a fer tap com els veterans a escalfar la cadira"

Duia una faldilla curta de les seves i talons altíssims. Montserrat Roig entrevistava Josep Pla per a Destino acompanyada de l’editor Josep Vergés. L’escriptor feia 75 anys aquell març de 1972. Ella encara en tenia 25. En les cinc pàgines del reportatge que en va sortir, “Conversación con Pla en un día frío de finales de enero”, Roig va evitar descriure l’anècdota estrella d’aquella trobada al mas de Llofriu. Durant l’entrevista, ella li va comentar: “Doncs miri, jo escric...”. I en Pla, tot essència, li va respondre: “Senyoreta, amb aquestes cames que té, no cal que escrigui.”

Roig va evitar el comentari masclista en el reportatge, però hi va deixar algunes perles que brillen quan se sap l’anècdota. “Alguien dijo, en cierta ocasión, que es mejor no conocer nunca a los escritores que se admiran. Acaso sea verdad...” Quan llegia ahir el provocador article que l’amic i periodista Sergi Picazo va publicar sobre la revolta generacional dels que vam néixer durant la transició, aparentment a punt per rellevar els que fan de “tap”, em va tornar la història de Roig i Pla. L’escriptora era llavors una jove promesa que havia d’enllestir el gros de la seva obra. Però sobra constatar que la trobada, vora de la llar de foc de la gran sala del mas, és una síntesi perfecta del contrast entre dos monstres de les lletres catalanes de generacions totalment allunyades, també quant a la ideologia i la manera d’entendre el món i d’explicar-lo.

Ho recorda la fotògrafa Pilar Aymerich, companya de retrats i fatigues de Roig: la jove escriptora, en tornar a Barcelona, estava enrabiada pel comentari de les cames.

Companys de generació, de les anteriors i de les que vindran: no hi ha relleu que valgui la pena sense les dones. Tant se val si parlem del món de la política, el periodisme o la cultura. Es compten amb els dits a l’hora de fer resums i llistes; encara sort si en surt alguna en els compendis de qualsevol mena i, és clar, a aquestes alçades tanta absència crònica deu voler dir alguna cosa. N’hi ha tantes per tot arreu, de dones, i tan invisibles en el mar d’hipocresia que ens rodeja que, el dia que la nàusea ens pugui, naufragarem tots. Potser hi ha un corporativisme generacional, però és indiscutible que les dones hem de combatre cada dia un corporativisme de gènere tan avesat a fer tap com els veterans a escalfar la cadira. La paradoxa és que també hi col·laboren algunes dones, estrenyent l’embut o sucumbint al paper públic de l’acompanyant o el maniquí.

“¿Y usted escribe? ¿Tan joven...?”, li va preguntar Pla a la jove entrevistadora. A Roig l’inquietava haver de traduir al castellà “el to provocatiu” i la “precisió formal modèlica” de Pla, però ho transcrivim tal com es va publicar: “No creo en nada, sólo que el hombre es un animal absolutamente grotesco, parado y exhibicionista.” “¿Que qué me parece que la mujer trabaje? No me parece nada. Si quiere trabajar, que trabaje y, si no, que no trabaje. Me es igual. Pero si una mujer está realmente enamorada no tiene tiempo para hacer nada. Donne in amore, dicen los italianos...” Ella li va demanar si estava en contra dels joves escriptors. “No, no... Yo también, cuando era joven, me pensaba que era muy importante. Son cosas de la juventud...” Pla assegurava que no ho deia en un sentit despectiu, i es va explicar: “Como no se ha luchado demasiado, muchos creen que todo es fácil. Y escribir es muy difícil, en fin.”

Quan tot apuntava que no hi hauria cap treva en l’eterna batalla entre els que empenyen des de baix i els que es perpetuen a dalt, Pla va encendre el llum tot parlant d’Espriu, encara que criticava el seu teatre. “Parece que la gente joven es consciente de una continuidad”. El fil. Vet-ho aquí el fil, encara impossible de divisar, amb la jove Roig. Ella va confessar haver llegit els seus llibres, començant per El quadern gris, i admetia l’admiració per l’escriptor, frustrada per la coneixença de l’home. Ho argumentava, també ahir, el periodista Albert Lloreta, contra la lògica gregària de les edats: de què serveix que les generacions que agafen el relleu facin el mateix tap que els seus predecessors amb els que han de venir? L’única esperança, entre tanta misèria humana, és que el fil sempre acaba passant, per molt petit que hagin deixat el forat.




Comentaris

envia el comentari