Els Pujol a la gàbia

"L'espectacle de la cambra serveix d'experiment. És una gàbia en el laboratori de construcció del nou Estat"

És una mena de judici polític obscè. Però, necessari? La comissió d'investigació del frau fiscal i la corrupció política té molt poc d'investigació i molt de pregunta fàcil, fins i tot impúdica i morbosa, ara ja amanida amb les necessàries mostres de "he après la lliçó i m'he llegit la declaració judicial dels imputats" després del primer clam pel paper que van fer els parlamentaris durant la declaració del primogènit dels Pujol. La frase més repetida diu així: "Vostè és aquí perquè es dirimeixin responsabilitats polítiques". Però quan la majoria dels compareixents no té càrrecs orgànics ni electes, el que ningú vol dir però tothom sap és que les responsabilitats polítiques se les empassen els seus antics partits, amb la gola seca i la suor freda, mentre desfilen els coneguts i saludats. Ahir tan a prop i, avui... La vida, tu.

Si no es dirimeix cap responsabilitat política i la majoria mira d'endur-se un bon tall del meló, temptador i suculent, es podria condemnar la comissió d'investigació a la inutilitat. Ja m'enteneu. Els plats bruts es renten a casa (com si el Parlament no fos casa de tots!). O bé: com que s'hi fa una cosa impúdica, corrin les cortines. És a dir, el país mereixia estalviar-se l'espectacle, el titular groc, la vendetta o el judici sumaríssim a la plaça del poble. Però resulta que és tremendament útil.

Com a arquitecta, Marta Pujol Ferrusola va signar 12 contractes amb la Generalitat sense concurs públic entre el 1988 i el 1997. Sembla que no és res il·legal. I altres partits obraven de la mateixa manera a altres institucions amb els seus pròxims i encara ho fan. Passa cada dia, a tot arreu, mentre la gent s'informa cada vegada més, s'empobreix, es cansa, s'indigna i comença a demanar més ètica i menys estètica. Hi ha moments en què les actuacions il·lícites, la corrupció i la doble moral es donen la mà. Les il·legalitats es paguen als tribunals. Les immoralitats, de vegades, a les urnes. Per tant, la pregunta és si podem tolerar que Marta Pujol Ferrusola fes una dotzena d'obres pel govern que presidia el seu pare, o que, fora de les parets del Parlament, Gemma Galdon es definís com a precària quan hem sabut després que ha tingut el privilegi laboral d'enriquir-se desafiant els ideals que predica. Fa uns anys, potser sí. Ara, potser no. I mentrestant, el PP i el PSC combinen les respectives col·leccions de cèlebres imputats amb unes cíniques lliçons de bones pràctiques en seu parlamentària.

L'espectacle de la cambra serveix d'experiment. És una gàbia en el laboratori de construcció del nou estat. Una extrapolació destralera de la impudícia d'una política caïnita que malda per aparentar que es regenera mentre es mira de reüll, examina el veí i s'hi emmiralla, reconeixent els seus propis defectes. La comissió mereixeria ser rebatejada: comissió d'incapacitat política per adaptar-se a les exigències canviants de la ciutadania sense perdre roda, intentar esgarrapar l'adversari i amagar les misèries. Seria un gest impagable de sinceritat i permetria fer taula rasa per poder explorar, potser, un nou començament. Almenys, per als partits independentistes.




Comentaris

envia el comentari