Uma Thurman som tots

"Els humans podem tenir empatia amb les desgràcies dels altres, però quan es tracta de mesurar el propi èxit a partir de la tragèdia aliena no hi ha pietat possible"

Un escàndol mundial, reduït a una anècdota alliçonadora. L'actriu Uma Thurman va aparèixer ahir en un programa matinal de la NBC amb la cara de sempre. Mig món s'escandalitzava encara per la suposada intervenció plàstica que li havia desfigurat el rostre. Rius de tinta, tonelades de tuïts per l'aspecte amb què es va presentar a la preestrena de la minisèrie de televisió "The Slap". Cirurgia? Bòtox? "Crec que a ningú li ha agradat el meu maquillatge", va deixar anar ahir en el plató de televisió, sense rastre dels aparents canvis que retrataven les fotografies. Es podria pensar que ha estat una operació de màrqueting formidable. Però no importa tant el perquè del pintallavis o de l'angle de la fotografia més compartida, ni tan sols la credibilitat que han donat tots els mitjans a una informació sense contrastar i basada en una percepció enganyosa. El més revelador ha estat la complaença amb què tothom comentava la transfiguració de l'actriu.

És la perversió en l'equació diabòlica de la comparació, que multiplica tots els mals. N'hi ha que ho tenen tot, fins i tot la capacitat d'autodestruir-se. Pobreta, ella, eh? Una víctima més de l'esclavitud de l'estètica, en la lluita impossible contra l'envelliment. Aquesta gent no se sap fer gran, diu el veí, amb els cabells tenyits d'un caoba insultant. Els humans podem tenir empatia amb les desgràcies dels altres, però quan es tracta de mesurar el propi èxit a partir de la tragèdia aliena no hi ha pietat possible. Mira la Thurman, increïble, no? Tan guapa com era. En fi, no estem tan malament...

Vivim sota la dictadura d'uns ideals estètics impossibles que desafien les lleis físiques de l'univers amb la covardia del Photoshop. Ho sabem i, tanmateix, ens encanten els models de passarel·la i perpetrem la farsa en cada gest quotidià d'autoengany amb què amaguem que som primats bípides de la família dels homínids. Però Thurman, aparentment transfigurada, és dèbil i sucumbeix al bòtox. Pobreta. Ella, que respira per la seva imatge i que sap que el dia que es mori, igual que van fer recentment amb Anita Ekberg i el bany a la Fontana di Trevi de La dolce vita, ballarà una vegada i una altra en el bar de Pulp Fiction amb John Travolta. Per sempre, 24 anys. Ekberg podia haver estat una velleta entranyable però va intentar mantenir l'esperit de femme fatal fins al final, amb uns maquillatges tragicòmics que escruixien.

Darrere de la pantalla, la tirania de l'estètica és especialment cruel per a les dones. Fora de les càmeres, també, però la projecció multiplica el drama. Després, quan alguna cau en el transtorn psicològic i físic, tothom recorre al manual de l'autoajuda barata mentre es revisa discretament la faixa. Afortunadament, de tant en tant apareix un maquillador com el de Thurman i ens deixa retratats a tots.




Comentaris

envia el comentari