Nazis i llops

"Si els catalans haguéssim tingut un estat que protegís la nostra producció cultural, el nom d'Amat-Piniella s'hauria escrit amb lletres d'or al costat de les de Primo Levi"

La Hermandad Nacional de la División Azul ha organitzat una missa el 15 de febrer a Barcelona per commemorar l'aniversari de la batalla de Krasni Bor. Una part del món recorda que ha fet setanta anys de l'alliberament d'Auschwitz i un reducte de nostàlgics es reuneix per honorar els seus caiguts en una de les batalles més sagnants durant el setge de Leningrad, un dels crims més terribles del segle XX. La cita religiosa amb els soldats de la División és al passeig Torras i Bages 122, a les velles casernes de Sant Andreu. La democràcia a l'Estat espanyol és així. Mai és un bon moment per obrir velles ferides, diuen els protectors postmoderns del franquisme i el nazisme. Justícia, dieu? Va morir Franco i els seus adeptes es van fer passar per demòcrates en una transició vergonyosa. Els dirigents del règim van continuar anant a la feina i portant els nens a l'escola, sense assumir cap responsabilitat, i alguns van fer política i es van mantenir a les institucions com si res no hagués passat. Set dècades després, quan no hi ha cap marge de dubte sobre l’abast de la barbàrie genocida, n’hi ha que atresoren l’orgull pels soldats voluntaris que es van allistar per lluitar amb els nazis contra la Unió Soviètica i continuen celebrant-ho. En el nom de Déu.

“Tot estava organitzat per degradar l'home, per convertir l'home en un llop contra l'home”. Montserrat Roig definia així els camps d'extermini nazis. Ella, que va escriure L’agulla daurada, un llibre imprescindible sobre el setge de Leningrad, i que va recollir rigorosament el patiment dels catalans als camps del Tercer Reich, de ben segur que denunciaria homenatges com aquest enèsim a la División. En el bagul de les virtuts de Roig hi ha tot el que va deixar dit sobre Joaquim Amat-Piniella i la seva gran novel·la, K.L. Reich. Si els catalans haguéssim tingut un estat que protegís la nostra producció cultural, el nom d'Amat-Piniella s'hauria escrit amb lletres d'or al costat de les de Primo Levi. Però ni tan sols hem estat capaços de situar-lo en el lloc que es mereix en l'imaginari popular de la literatura catalana contemporània.

Així que tots arribem a Amat-Piniella per diverses vies: per una recomanació sobtada, mitjançant l'estudi literari o per l'atzar d'haver trobat la seva obra en una llibreria de vell. I llavors lamentem no haver-lo llegit abans, que ningú ens n'hagués parlat fins llavors. Com pot ser? I descobrim, al darrera, el segell del Club Editor i de Joan Sales. “Imagineu-vos un home a qui li hagués agradat escriure, portar una vida més o menys activa dins de la política, més o menys activa, que de sobte es va trobar en un món en què absolutament tot està organitzat per degradar-se, per envilir-se. Era normal que per poder-te salvar tu potser haguessis de matar un altre home. Molts es van negar a això. A alguns no se'ls va matar, a altres sí”. Un camp d’extermini, tal com relatava Roig, era això. “Quan els nazis estaven d'ofensiva, perquè estaven molt empipats perquè havien perdut alguna batalla al front, dedicaven el dia a fer ofensiva i això volia dir que estimbaven jueus per la pedrera. No els agafaven i els estimbaven. Els posaven en fila i obligaven el jueu del darrere a estimbar el de davant. I així successivament. Si no ho feies, et tiraven un tret al clatell. Els dies que hi havia ofensives, els altres presos respiraven alleujats perquè pensaven: ara no aniran per nosaltres; quan van pels jueus, nosaltres podem descansar. És clar, és difícil d'imaginar-s'ho. Podeu pensar: jo no ho pensaria, això. Què sabem?” En aquesta web podeu escoltar una interessant conferència de Roig del 1974 sobre l’escriptor. D’aquí provenen les citacions anteriors.

Què és un home? Com pot viure un ciutadà amb totes les contradiccions de l’època en què li ha tocat néixer? Com es pot sobreviure a la maquinària d’un camp de concentració? L’obsessió d’Amat-Piniella era descriure la batalla personal per vèncer l’esperit del “camp nacional-socialista”, aquell verí ideat per aniquilar l’ànima dels presos per després desfer-se’n del cos, xemeneia amunt. I d’això va K.L. Reich. L’escriptor va ser empresonat durant cinc anys quan en tenia poc més de vint. Però no va voler relatar l’experiència en primera persona. En va fer una novel·la. “Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura”, va escriure. És sobrer dir que la millor manera de combatre tots els homenatges i espurnes d’apologia al nazisme a casa nostra és llegir aquesta obra mestra, i la de Roig, i difondre-la. Amb indignar-se no n’hi ha prou.




Comentaris

envia el comentari