L'independen- tisme es fa gran

"La unitat s'ha aprimat i sembla poc discutible que CiU i ERC necessiten, almenys, sumar-hi la CUP per formar una majoria sòlida"

Que l'agonia de retrets i desconfiances hagi servit, almenys, perquè la ciutadania no els hagi de patir més. Els dos últims mesos han estat un examen oficial de partidisme i encara no sabem si, amb l'acord de dimecres, Artur Mas i Oriol Junqueras trauran una nota suficient per capgirar la mitjana de suspens que arrossegaven. No es passa de l'odi a l'amor de la nit al dia, però es pot pactar una convivència pacífica per necessitat, amb normes ineludibles. Mas i Junqueras han fet un “que guanyi el millor” per resoldre el conflicte del lideratge governamental però es repten a les urnes amb prou marge temporal per refer-se de l'espectacle dels anuncis d'acords inexistents i dels SMS quilomètrics. També eviten el duel sagnant i autodestructiu en què s'haurien convertit les plebiscitàries del març. En canvi, sargeixen l'entesa sobre el full de ruta, que ha de ser forçosament compartit perquè hi hagi procés.

La cohesió de debò, més enllà dels grans anuncis, es demostrarà cada jornada. CiU i ERC s'han donat vuit mesos per retrobar-se. Però no hi ha cap vacuna contra el mal que els ha assetjat fins ara i ningú no pot garantir el desterrament definitiu de les bufetades verbals. Potser ha arribat l'hora de dessacralitzar la unitat. Que sigui dèbil, o fins i tot que no n'hi hagi, no condemna el procés al fracàs. Simplement el complica i l'allarga. La independència posarà a prova els partits però també la maduresa i la capacitat de resistència de la ciutadania, tan adulta per decidir el futur del país com per ser conscient dels sacrificis que pot comportar la separació unilateral d'un estat tan tancat al diàleg com l'espanyol. Guanyarem el que siguem capaços d'arriscar a perdre. Voleu el premi gros? Apugeu l'aposta.

La unitat s'ha aprimat i sembla poc discutible que CiU i ERC necessiten, almenys, sumar-hi la CUP per formar una majoria sòlida que sustenti el procés de ruptura per a la independència. ICV-EUiA és una altra història: no només qüestiona les plebiscitàries com a eina sinó que ha bolcat el discurs en l'eix dreta-esquerra, en una batalla impossible amb Podem que li complica el retorn al bloc sobiranista.

La millor notícia és que, per fi, s'obrirà una discussió pública sobre el futur estat català: l'única via per superar el sostre dels gairebé dos milions d'independentistes declarats el 9-N. Si en algun moment es va esblaimar la il·lusió que ha empès tanta gent a sortir al carrer, només es tornarà a recuperar amb un projecte sòlid, que no amagui les complexitats. Costarà tornar a somriure, però aquests dos mesos hauran estat un petit triomf col·lectiu, malgrat tot, si serveixen per despullar-nos de la ingenuïtat d'una vegada i per sempre.




Comentaris

envia el comentari