El pecat original de Barto (i "els seus")

"Van guanyar a la contra, quan el projecte Laporta ja s'havia esgotat. I un cop al capdavant de la institució no van saber què fer-ne, més enllà de destruir"

I finalment, a Catalunya, un president va convocar eleccions. En aquest sentit l'atenció mediàtica se centrava fa setmanes en Artur Mas, però no. CiU i ERC encara estan desfullant la margarida, assenyalant-se els uns i els altres amb el dit, tot buscant ja culpables del no acord. Per tant, mala peça al teler. I això és especialment greu perquè desgasta molt els dos grans actius polítics que té el procés. Però en aquest punt que segueixen encallats. En canvi, a can Barça, la primera institució social no política (ehem) del país, va saltar ahir la notícia. El desgast de la seva direcció era de fa temps insostenible. Però, per què?

Els motius? Diversos. De fet, una conjunció d'esdeveniments que s'han succeït desastrosament, un rere l'altre, al cap i a la fi, tots ells desencadenats per un pecat original que ve de Sandro Rosell i d'aquells que el van catapultar (ben bé empènyer contra la lògica més elemental) al tron de la presidència del FC Barcelona. Ell no era un home adequat per presidir el Barça, i malgrat tot va passar a ser el president més votat de la història del club. Per què? Per què va ser això i segurament un dels més nefastos presidents que ha tingut el club? Per què va marxar per la porta del darrere i encara no en sabem els motius reals? Pel mateix. Per aquell pecat original que ho explica tot: l'odi que mou muntanyes (i altres les ensorra).

Rosell i aquells que el van impulsar, promoure i catapultar bàsicament allò que volien era sepultar Joan Laporta i la seva presidència. En Sandro molt probablement sabia millor que ningú de les seves limitacions per entomar el grandíssim repte de la presidència d'aquest poltre salvatge que és el Barça a l'hora de ser conduït. Però el/s van poder les ganes de revenja. El/s van poder les ànsies d'acabar amb allò que els havia escapat de les mans i del seu control, i va/n passar a obviar per complet el que havia significat un període blaugrana que la resta de mortals entenia com a extraordinàriament positiu des del punt de vista institucional i esportiu. I van guanyar a la contra, quan el projecte Laporta ja s'havia esgotat. I un cop al capdavant de la institució no van saber què fer-ne, més enllà de destruir. Aquest és el pecat original que ha acabat ara amb una convocatòria d'eleccions anticipades que desacredita per repetir-hi aquells que han llençat per la finestra i que no han sabut reaprofitar o potenciar res de res del millor Barça de la història.

Cal "rebaixar la tensió", diu ara Bartomeu. Ells, sí, segur. Aquells que la van disparar fins a uns límits insuportables i que no l'han sabut rebaixar ni guanyant, cosa que se'ls ha girat com un bumerang fins al punt que de ser-ne víctimes i de cronificar-la entre les seves pròpies files, a la seva junta mateix, i d'aquí entre altres factors, l'avançament.

La tensió no escamparà, com correspon al context de cursa electoral, i menys si el front esportiu segueix anant com en els últims temps. I a partir d'aquí, ara com ara, bàsicament incògnites: el candidat d'aquesta Junta serà en Barto sol o ell i algun altre? Agustí Benedito, molt ben posicionat, sabrà agafar cos de presidenciable i entendre que anar a la contra com a únic mèrit ha estat allò que ha mort acceleradament el projecte del rosellisme igual com ho pot fer amb un de nou? Joan Laporta s'hi presentarà o està valorant molt seriosament anar a l'àmplia llista electoral que està barrinant Artur Mas per si avança eleccions (catalanes)? I en cas de no tenir eleccions avançades al Parlament, farà el pas i sabrà reinventar-se per tornar a sonar a nou i en absolut sinònim d'odi i de passat com va ser el cas dels rosellistes? I finalment, com a mínim un altre candidat que encara no havia fet el pas de llançar-se a la palestra tot esperant que les eleccions fossin quan tocaven, d'aquí a un any, arriscarà amb una candidatura de prova i de presentació de credencials, o ho deixarà per a la propera? En breu, desenllaç de tot plegat. Que els de dalt de tot prenguin decisions acostuma a desenllaçar que la resta també s'hi posi en sentir-se interpel·lada. A Catalunya això també acabarà passant. No els sé dir encara quan, però sí que ja queda menys per saber-ho del cert.




Comentaris

envia el comentari