Ser (una mica) Charlie

"Al nostre Occident postmodern, líquid i estovat, no solament hi ha escassedat de ‘charlies’, sinó que, en general, ens assemblem poc a ‘Charlie’"

A ‘La condició postmoderna’, publicat en català per Angle Editorial, Lyotard ens adverteix que els nostres són uns temps en què els grans relats han perdut la seva legitimitat. Al XIX no es posaven en dubte certes coses tingudes per fonamentals, però sí al XX, i en especial a Europa. D’això n’hem dit postmodernitat, que és, en resum, el nom amb què ens referim a la nostra particular –occidental- crisi d’autoestima i d’identitat.

No es pot dir que no hi hagi raons que ho expliquin: el segle XX ha estat un segle en molts sentits terrible, ple d’odi, mort i destrucció. Això ha fet que els occidentals tendim, com dèiem, a la manca de convicció. Sempre estem a punt per admetre les nostres culpes i a demanar perdó.

L’esclat tecnològic i la multiplicació de la complexitat contemporanis no ha fet altra cosa que accentuar, també, la tendència postmoderna al relativisme, és a dir, a la incapacitat i l’al·lèrgia per dir què és pitjor i què millor, per establir jerarquies, per òbvies que siguin.

Em ve tot això al cap i al pap arran de la matança a la redacció de ‘Charlie Hebdo’, a París. ‘Je suis Charlie’ s’ha convertit en un eslògan global, milions de cops tuitejat i retuitejat. Aplaudeixo. També em felicito per les manifestacions de rebuig que s’han produït a París i a molts d’altres llocs. Estic del costat de la llibertat i contra els fanàtics totalitaris. No cal, crec, que m’hi estengui gaire sobre això.

Però em fa l’efecte que, al nostre Occident postmodern, líquid i estovat, no solament hi ha escassedat de ‘charlies’, sinó que, en general, ens assemblem poc a ‘Charlie’. Per desgràcia, més aviat ens paralitza la inseguretat i la por.

Ho va dir, d’una altra manera, la vídua del caricaturista Charb (Stéphane Charbonnier), mort a trets a la redacció parisenca. Jeanette Bougrab va recordar que ningú no va fer moure un dit quan acusaven els seu marit i als seus companys d’islamòfobs i racistes.

També va explicar que el seu home vivia amb por, conscient que es jugava la pell, però que havia rebutjat fugir, marxar de París. Que l’atemoria morir com el cineasta Theo Van Gogh, executat salvatgement en un carrer d’Amsterdam. Stéphane, va concloure la seva dona, era un soldat de la llibertat d’expressió.

Arribats aquí em pregunto i us pregunto: fins a on estem disposats a defensar la llibertat i els nostres valors fonamentals, intocables, allò en què tots creiem? A ser una mica Charlie quotidianament, cada dia, no només quan es produeix una tragèdia com la de París?




Comentaris

envia el comentari