El 2015, brindarem?

"La societat civil que va empènyer el procés hauria de recuperar el lideratge que va cedir a la política institucional si els partits acaben de demostrar-se incapaços per avançar cap a la independència"

N'hi ha que vaticinen el final del procés. El raïm, preparat. Els quarts, ara vénen els quarts. El primer. És ben bé que això que passin els anys comença a ser un destorb. El segon. Havia encaixat tan bé, això del 2014, amb l'independentisme. Eren dotze mesos en què havia de passar el que no s'havia aconseguit en 300 anys. Un excés d'expectatives, potser. El tercer quart. Fa un any ens esperava l'11 de setembre definitiu i la consulta. El neguit de tants mesos de compte enrere fins a la tardor i, ara, ja som a l'hivern, en la nit de cap d'any. El tricentenari s'acaba i una campanada marca l'últim quart. 
 
I sí, hi va haver una ve baixa multitudinària i el govern va organitzar una votació participativa sense precedents. Però arribem al 15 sense dates assenyalades al calendari. I llavors toca la primera campanada. L'any que arrenca en aquest precís segon podria ser el del final del procés tal i com l'havíem conegut però no és perquè els catalans haguem transitat pel 2014 sense la maduresa que requeria una empresa com aquesta. La segona campanada. Els partits no han estat a l'alçada del clam ciutadà. Quan va arribar l'hora d'afrontar l'anunciada intolerància de l'Estat contra el 9-N van esberlar la sagrada unitat amb el cuc del partidisme que ara amenaça seriosament la continuïtat política del procés. Una mort per incompetència: la pitjor mort. Arriba la tercera campanada. Mas anticiparà les eleccions? Servirà d'alguna cosa si no hi ha una cura generalitzada d'electoralisme? El problema no és la fórmula electoral, la candidatura conjunta o les llistes paraigua, tampoc les diferències de projecte, sinó el factor humà múltiple més vil i shakespearià: el sentit de transcendència històrica, l'ànsia de poder, la cobdícia, els interessos imbricats i l'odi a l'altre, encara que el necessiti per pactar. El que mou el món condiciona la política més que qualsevol altre element. La quarta campanada. També hi ha gent amb vocació de servei, és clar, però els regeneradors de la política hauran d'aconseguir imposar-se davant del que Pablo Iglesias anomena la casta amb una generalització excessivament simplista però sustentada sobre una veritat irrefutable. La cinquena ja és aquí.
 
La societat civil que va empènyer el procés hauria de recuperar el lideratge que va cedir a la política institucional si els partits acaben de demostrar-se incapaços per avançar cap a la independència. L'ANC necessària no és la que s'esbatussa internament per la proposta d'Artur Mas o la d'Oriol Junqueras i s'autoanul·la com a actor, sinó la que tibava i forçava a arraconar els interessos gregaris. La sisena: empassa raïm. Si els partits fallen, la ciutadania organitzada ho haurà de fer, si no és que vol assumir la frustració que vaticinen els prohibicionistes. Que ve la setena. Amagar les complexitats del procés, a favor d'una pau que no pertorbi la il·lusió col·lectiva, parteix de la fal·làcia que els ciutadans han de ser protegits de determinades veritats, i aconsegueix l'efecte contrari: debilitar la ciutadania que la sustenta. El 2015, eradiquem els autoenganys. La informació és poder.
 
La vuitena. Que hi hagi un debat profund i obert sobre l'Estat català que es proposa. És l'única manera d'eixamplar els 1,8 milions del doble sí, de traspassar les fronteres polítiques tradicionals d'aquest país i de construir un projecte polític integrador. La novena. Potser el 2015 acabarà de confirmar que no hi ha un suflé català, sinó un conflicte estructural de gestió lenta que pot ocupar tota una generació. La desena. I, malgrat tot, podem tenir el privilegi de viure-ho. L'onzena. Passaran els anys. La dotzena. Però no deixarem de brindar. Bon 2015.




Comentaris

envia el comentari