Good Bye Lenin a l’estil Iceta

"Iceta suggereix als catalans que veuen massa riscos en l’aventura sobiranista que aturin el rellotge i tornin a demanar a Madrid els continguts de l’Estatut"

Deixa't barba i recupera el walkman. Demana a l'àvia que et regali el sofà. És vintage. La modernitat és un superficial reciclatge eclèctic, ja se sap: l'iPhone amb una funda de plàstic de casset. El federalisme també ho podria ser. Sóc modernet i defenso un millor autogovern de Catalunya en una Espanya plural. És vintage. Et fa? Podria haver estat una bona operació de màrqueting, ni que fos estrictament comercial. Un PSC cada cop més minoritari que es vol convertir en mainstream amb el sempre rendible recurs de la nostàlgia: som modernets, d'esquerres, i busquem la concòrdia amb Madrid. Som pocs però idealistes, exclusius i a l'última, convençuts com estem que això de l'independentisme no arribarà enlloc. El futur és nostre. Gintònic amb cogombre i pebre. “Al vent” en edició deluxe. Ara que Pedro Sánchez ha emprès una operació comercial de venda de la marca PSOE amb l’esquer de la imatge personal, Miquel Iceta podria haver rellançat el PSC per la via de l'estètica moderna. Federalisme sota un filtre d'Instagram.

Però no. La conferència d'Iceta va ser un torbador viatge en el temps. Una mena de ficció a l'estil Good Bye Lenin però sense cap respecte a la memòria de l'electorat ni a l'ànsia innata de supervivència i superació dels grups humans. És difícil trobar cogombres en vinagre Spreewald. Fins i tot Alícia Sánchez-Camacho s'ha atrevit a defensar en algun moment un sistema de finançament singular per a Catalunya, desafiant el règim comú. Però Iceta s'entesta en l'ordinalitat i el seu retorn a l'Estatut del 2006 implica un retrocés polític gegantí. L’ordinalitat i un blindatge competencial en llengua, cultura i ensenyament, com el que va perseguir la carta catalana. Tothom recorda com el text va passar l'estricte ribot del PSOE després del pacte amb Artur Mas i com quedà d'inservible després de la sentència del Tribunal Constitucional com a conseqüència del recurs del PP. A Catalunya ha caigut el mur amb la pacífica revolució sobiranista. Resulta que el 9-N van votar a favor de la independència gairebé el mateix nombre de catalans que va avalar la reforma de l'Estatut abans de l'estocada final del TC. Quan la funcionalitat de l'Olivetti es redueix a decorar un racó del menjador, més val que no et desprenguis del portàtil si no vols acabar escrivint a mà.

El que hauria estat vintage de debò, i hauria lligat amb el 80% dels catalans que defensen la necessitat que hi hagi un referèndum sobre la independència, és que Iceta hagués gosat recuperar el dret a l’autodeterminació d’aquell PSOE que es vestia amb americana i pantalons de pana. Del congrés de Suresnes al nou PSC, i un vermut modernet a Gràcia dissabte al migdia. Però per fer això hauria calgut obrir un flanc de tensions amb Pedro Sánchez i aquell punt de transgressió que airejaven els joves de la transició. Una transgressió mínima, s’entén, però que encara ara podria tenir el seu públic. Iceta està convençut que Artur Mas enganya els catalans perquè defensa la independència per conformar-se amb una tercera via. El que sembla indubtable és que si el federalisme perviu com a opció política de futur serà gràcies a l’empenta de l’independentisme, al marge de les suposades (i sempre discursivament rendibles) intencions secretes de Mas. Iceta suggereix als catalans que veuen massa riscos en l’aventura sobiranista que aturin el rellotge i tornin a demanar a Madrid els continguts de l’Estatut, però ara a través d’una llarga i complicada reforma de la Constitució, mentre creua els dits perquè Mas i Oriol Junqueras fracassin en l’intent d’acordar i executar un veritable full de ruta cap a la independència. Però és que ja gairebé no es troben cogombres en vinagre Spreewald. I també el vell, de vegades, caduca.




Comentaris

envia el comentari