La bilis

"Aquests dos partits que representen espectres ideològics i cultures polítiques diferents, fins i tot classes socials diferents, estan condemnats a entendre’s si realment volen fer possible la independència"

El que farà perdre més vots a l’independentisme és la intransigència que embolcalla la discussió caïnita. Alguns convençuts comencem a estar farts del debat enverinat sobre la llista conjunta i les candidatures paraigua. No vull imaginar-me com ho deuen veure els indecisos. La mania persecutòria dels blancs i dels negres de traçar línies i bàndols arrasarà amb tot. Hi ha moments en què l’aire on es confronta l’anomenada opinió pública es torna irrespirable: simplista, maniqueu, gairebé sectari. Des dels mitjans informem del malestar dels entorns més pròxims a Artur Mas i Oriol Junqueras i de la desconfiança arrelada entre els dos líders. Hauríem de reflexionar també sobre el perjudici per a la unitat que suposen els defensors a ultrança dels uns i dels altres als mitjans i a les xarxes socials. Són aquells que habiten fora dels nuclis de les direccions polítiques però dins de les àrees d’influència que els partits irradien a la societat per intentar condicionar-ne el parer.

Els arguments s’han convertit, gairebé, en un dogma de fe. Cap és empíricament comprovable i tots semblen raonables però s’anul·len amb el xoc. És el resultat de multiplicar per zero. Quan ha arribat l’hora d’abandonar la vella política i de dignificar-ne la pràctica amb el projecte més il·lusionador que ha viscut la societat catalana en dècades, els cercles que graviten els partits han entrat en una guerra descarnada pel poder fins i tot amb més ímpetu que la majoria dels dirigents de les forces sota les quals actuen aparentment. Com si els anés la vida. O la butxaca.

No es debat sobre la llista conjunta o les candidatures separades com a eina, sinó del fet de si ha de ser CDC o ERC qui ha de liderar el que queda de procés des del Palau de la Generalitat. És a dir, del poder. Encara que els republicans plantegin un govern de concentració postplebiscitari, s’entén que la candidatura guanyadora serà la que ocuparà la presidència i, per tant, la que tindrà més força interna per pilotar la transició cap a la independència. Junqueras esdevindrà president si guanya les eleccions i Mas haurà de plegar. La llista unitària de Convergència també pressuposa que Mas es mantingui al capdavant de la Generalitat amb el compromís de deixar la política en 18 mesos i, per tant, de donar via lliure a Junqueras perquè pugui esdevenir el primer president de la república catalana.

Aquests dos partits que representen espectres ideològics i cultures polítiques diferents, fins i tot classes socials diferents, estan condemnats a entendre’s si realment volen fer possible la independència. Però de moment s’esbatussen en públic per governar. Si les ferides del tripartit i del pacte Mas-Zapatero encara supuren, no m’imagino que aquesta batussa sagnant es pugui oblidar l’endemà de les eleccions amb un pacte plàcid entre dos germans que enterren les armes. No dubto de la voluntat de servei dels que volen convèncer de la idoneïtat de la seva proposta. Però s’ha de vigilar amb allò de mossegar-se la llengua i enverinar-se. El consol és que hi ha vida fora d’aquesta atmosfera asfixiant i que la majoria de la gent no arriba a marejar-s’hi. Per sort.

Llegiu Marçal. Empúries ha editat El senyal de la pèrdua amb escrits inèdits dels últims anys. Tragèdia és que la literatura catalana va perdre una de les millors poetes de tots els temps quan li quedava tant per escriure. Quant a la política, hi ha una norma contrastada: la bilis s’acaba amb el vòmit. Se’n deuen estar esgotant les existències.




Comentaris

envia el comentari