Purgar la politiqueria, preparar la confrontació

"La millor fórmula electoral serà la que pugui resistir als mesos de confrontació que calgui amb Madrid"

Els partits s’han manifestat plegats. Van arribar al 9-N discutits però junts i, ara, ¿no seran capaços de fer la independència de bracet? ¿Hi ha un excés d’irresponsabilitat i de ceguesa històrica? ¿N’hi ha que han predicat la independència i no l’han volguda mai de debò? Tot plegat ha de caure pel seu propi pes. La millor fórmula electoral serà la que pugui resistir als mesos de confrontació que calgui amb Madrid. Punt i final. Ara sí que fan falta els millors, però els millors de debò. Això es podria traduir en una llista conjunta de CDC i ERC (unitària i de país no ho serà mai) i una altra de l’esquerra independentista avinguda al consens, però abans caldrà una inèdita purga de politiqueria: les discussions sobre qui l’ha d’encapçalar i tancar, la dels cincs escons que es mouen amunt i avall, la de Podem i la reaparició de tot els fantasmes (l’Estatut, la corrupció, Pujol i el tripartit).

La discussió sobre la suma o la pèrdua d’escons que comporta la gran llista entre els convençuts i els detractors de la proposta d’Artur Mas no només és maniquea, sinó també extremadament superficial. ERC i el seu entorn esgrimeix que sumaran més per separat perquè Oriol Junqueras pot captar un vot metropolità al·lèrgic a Mas i que podria decantar-se per Podem. CDC i els seus al·leguen, per contra, que la candidatura tindria un efecte multiplicador. Mai sabrem qui té raó i al capdavall el que balla pot ser un nombre petit de diputats. Energies i temps malgastat: ja es poden discutir tant com vulguin per marcar perfil perquè ja s’entén que és del que es tracta, en el fons. El de l’aritmètica, un cop assumit el requisit bàsic i inqüestionable que els partits independentistes han de sumar majoria absoluta en qualsevol cas, em sembla un argument menor. La pregunta pertinent és una altra, insisteixo: ¿Quina és la millor fórmula perquè les forces i el futur govern independentista sobrevisqui a 18 mesos de màxima confrontació amb Madrid? Fins ara, la política catalana ha jugat a nines.

Posem que els partits independentistes obtenen majoria absoluta amb la fórmula electoral que sigui i que hi ha un govern de concentració. El Parlament no podrà declarar la voluntat del poble de Catalunya de constituir-se com a estat sense atemptar contra la Constitució espanyola. Madrid recorrerà la decisió, és clar, igual que va fer fins i tot amb el procés participatiu; querella inclosa. I això només seria el començament. Tampoc no permetrà que el govern català constitueixi les estructures d’estat essencials, començant per la hisenda pròpia, i requeriran una vulneració reiterada de la legalitat espanyola. La unilateral és l’únic camí, fins i tot per intentar forçar l’ínfima possibilitat que queda perquè la Moncloa s’avingui a parlar de la separació. Pensar que no requerirà una unitat fèrria dels partits independentistes per fer-hi front és, simplement, naïf.

Un any i mig pot ser una eternitat. Em costa d’imaginar que el govern, el Parlament, i la ciutadania puguin aguantar tants mesos de tensió i incertesa, amb totes les amenaces plovent sobre el Principat, la possibilitat extrema que la Generalitat arribi a no pagar nòmines o que es produeixi una retirada de competències catalanes per la via de l’article 155 de la Constitució (una suspensió parcial de l’autonomia, per entendre’ns). El que ha de venir ara té més a veure amb això que amb les manifestacions festives. Ens llevarem més dies a quarts de set amb aquell dubte anguniós del 9-N (¿vindran els cossos policials a retirar urnes?) que no pas amb una alegria desbocada; amb la diferència que, en aquest cas, hi haurà més interessos i condicionants en joc. Catalunya té un poder econòmic de desestabilització gegantí dins de la Unió Europea. Brussel·les haurà d’acabar imposant, definitivament, una solució negociada que no acabi d’enfonsar Espanya en el fang i desencadeni un perillós efecte dominó. Però fins que no arribi la mediació internacional, la dura confrontació institucional requerirà cervells freds, nervis de ferro i partidisme nul.

Per aconseguir-ho no s’han d’esborrar les ideologies. N’hi ha prou amb què els partits que culminin el procés acordin uns pressupostos que responguin a les urgències socials del país, admetent que la Generalitat pateix un greuge infrafinançament estructural que no permet malabarismes excessius. Caldria aparcar les etiquetes, els apriorismes i les lectures simplistes. Són els únics impediments perquè la dreta i l’esquerra antisistema consensuïn la gestió de les engrunes mentre persegueixen el pa sencer. S’obriria en paral·lel un debat profund i concret sobre el futur estat català (per fi!) amb tots els matisos i les divergències necessàries perquè la proposta constitucional que en surti permeti constituir un dels estats més avançats, democràtics i regenerats d’Europa. Els indecisos es guanyaran així. Entretant esperem, pacients, la treva de la politiqueria, amb tots els cucs de la pressa per escatir el futur que ens espera.




Comentaris

envia el comentari