Un dia

"Fins i tot et vas decidir a formar part de l’eixam que va obrir els instituts del país, et vas emocionar per haver viscut en un 9-N tan normal que va aterrir mitja Espanya"

Un dia et llevaràs, obriràs les cortines del menjador i com sempre fumejarà la cafetera, però a la ràdio no parlaran del tema. T’ho juro. La dutxa calenta. Els cabells molls, la tassa entre les mans. Repassaràs mentalment el dia que t’espera: tan llarg. I et preocuparà que faltin dos mil voluntaris per al gran recapte del Banc dels Aliments. Ara que hi penses: no t’oblidis la carmanyola. Obriràs la nevera per endur-te-la, i encara una poma per postres, i no et foradarà el cervell aquell corc. Durant tantes setmanes i mesos: no es pot votar i no votaràs, és il·legal i pobre de tu que bla bla bla. I quan ja vas votar, o com a mínim vas fer una cosa que s’hi assemblava molt, i potser per assegurar que es votaria fins i tot et vas decidir a formar part de l’eixam que va obrir els instituts del país, et vas emocionar per haver viscut en un 9-N tan normal que va aterrir mitja Espanya. D’una quotidianitat esfereïdora.

Un dia et llevaràs, t’ho juro, i agafaràs el metro i no llegiràs com els fiscals es discuteixen per la defensa del compliment de la legalitat o per l’estat de dret i la unitat d’Espanya. No et demanaràs sobre la disjuntiva. N’hi ha? O és que tot plegat és d’un contrasentit incestuós? No et sorprendrà que en el moment més oportú surtin els militars de sota de les pedres per recordar-nos a tots plegats, només, que hi són; que sempre hi han estat. Tan subtil com això. Aquell dimarts el cap de l’estat major de l’exèrcit de terra espanyol: colònia, ens diu, i llavors rectifica, és clar.

Un dia sortiràs de casa, carrer avall, i la veïna no comentarà amb el forner la querella contra el president, la vicepresidenta i una consellera. Fins on hem arribat! Ni recordaràs que els partits, aleshores dits sobiranistes, s’autoinculpaven per les cantonades. I això que els uns demanaven eleccions immediates i els altres no, i semblava impossible que es posessin d’acord en una qüestió tan difícil com era fer la independència perquè n’hi havia que encara no sabien si la volien fer per aquell “i si”... Aquella esperança naïf per la tercera via, esvaïda a cop de querella. Però, “i si”... Malgrat tot. Com podia ser?

Un dia arribaràs a la feina, endreçaràs els papers, obriràs Twitter (quan ningú no et miri) i no toparàs amb l’enèsim titular sobre una reunió Mas-Rajoy. Es veia a venir que les relacions epistolars en ple segle XXI només podien ser comèdia. O diàleg! Però no desesperaràs perquè mentre un escriu i l’altre contesta passin les setmanes sense que res no avanci. A tu, que hauries volgut un procés a la velocitat de la llum. Un dia dinaràs amb els companys, t’ho juro, i ningú no parlarà de com es van entravessar les negociacions entre els partits, mentre mastegues els macarrons, per després haver d’acabar pactant tard o d’hora un procés constituent com a única sortida. Per pura supervivència política i emergència social.

Una tarda tornaràs a seure davant de l’ordinador i somriuràs. Al contrari del que alguns deien, ni vas cremar a l’infern ni ens van expulsar de la Unió Europea, tot i els mesos d’intenses amenaces, i aquella por que en algun moment es deixessin de pagar nòmines, bo i sabent que Catalunya tenia un poder econòmic de desestabilització que tard o d’hora forçaria Espanya, via Brussel·les, a avenir-se a una independència negociada. I en canvi, vas ser testimoni d’un debat polític intens, es van consensuar els principis del nou estat i es van consagrar en una constitució pròpia.

Un dia t’allitaràs i recordaràs aquells tres anys en què vas creure en un projecte i vas sortir al carrer per defensar-lo i et semblarà, per primer cop en molt de temps, que només va ser possible gràcies a la gent, als teus, a tu.




Comentaris

envia el comentari