Mossegades de realitat

"Els únics gestos que arribaran del govern espanyol seran els de 'la peineta' mentre no els diguin amén a tot"

Deia Rajoy que ell tenia més paciència “que el Santo Job”. Bé, i què me’n diuen dels terceraviïstes? Això sí que és tenir fe i paciència fora mida. Fins a límits insospitats, surrealistes i fins a cert punt temeraris. Perquè certament, per als qui s’han especialitat en la disciplina de la gestologia, defensar això es fa cada dia més coll amunt. Mai no va ser fàcil, però fa força temps que és missió impossible. Tot i que encara n’hi ha (en trepidant procés d’extinció) que a cada moviment de Madrid volen veure un gest d’obertura o de possible gest pro-diàleg o de repensada o de replantejament del ‘no’ a tot allò que vingui de Catalunya. I el cas és que no se’n surten. Ho volen però no ho poden. No els deixen fer-ho, els de can Moncloa. I a cada gest (no imaginat sinó real), una nova constatació d’aquelles que conviden a abandonar tota esperança. Com aquella pel·lícula sobre la generació X: Reality Bites. Mossegades de realitat per als qui encara s’hi jugarien una mà o un pèsol per la voluntat del poder espanyol d’“entendre” Catalunya.

A Madrid ja s’ha fet manifesta la voluntat de dur el president de la Generalitat i la vicepresidenta (i qui els roti) davant d’un jutge per combatre via tribunals i sentències allò que no es vol ni es pot combatre políticament. Lamentable? Sí. La realitat del poder espanyol? També. Diàleg? El de les trucades al Fiscal General i companyia des de Moncloa per instar-los a fer allò que ni ell ni els seus a Catalunya no volen perquè ho veuen demencial. I aquest és el pa que s’hi dóna.

Davant d’això, davant d’aquest seguir constatant que els únics gestos que arribaran del govern espanyol seran els de “la peineta” mentre no els diguin amén a tot, aquí està clar que el camí de les alternatives s’estreny tossudament. Perquè és evident que davant d’aquesta ofensiva cap altra sortida acabarà quedant als partits catalanistes (molt especialment a CiU i ERC) que fer pinya, front comú i enfilar camí vers unes eleccions plebiscitàries amb una gran llista unitària per respondre a la realitat política espanyola amb una d’alternativa catalana, inequívoca, contundent, potent i legitimadora que contrasti amb el desprestigi, amb el col·lapse i amb el mal exemple d’un règim polític espanyol centrifugador i que expulsa fins i tot als més pacients i ferms creients en la condició humana i en el seny, en la moderació i en la responsabilitat que caldria pressuposar en tot governant. Però es veu que a Madrid d’això no n’hi ha. No, mínim, quan parlem de Catalunya. I jo em pregunto: Com més ens ho han de dir? Quantes vegades més hauran de mossegar la mà estesa? Com més ens han d’animar a fer les maletes i marxar en comboi?




Comentaris

envia el comentari