El cava, al congelador

"Si tiréssim d'hemeroteca i veiéssim la de vegades que han anunciat l'Apocalipsi"

A Catalunya i a Espanya, en temps d'alts (insuportables) índexs de desocupació, n'hi ha que s'han inventat una nova professió. Potser per allò de veure si troben alguna sortida laboral ara que la perspectiva de les urnes promet sacsejada a l'estatu quo polític i institucional. I sí, la nova professió és la d'enterrador de procés. Bé, de fet és aquesta i una altra: la d'enterrador de la carrera política Artur Mas. I ells, aquests enterradors sobrevinguts, cada dia que en celebren la mort, la fi, el traspàs, a l'estona han de guardar el cava que acabaven de treure del congelador, per tornar-lo a refrigerar, intacte.

Sort en tenen alguns com n'Alícia Sánchez Camacho, de la velocitat i la desmemòria induïda que ens força la infoxicació que ens aclapara en aquests temps nostres hiperaccelerats. Sort en tenen perquè si tiréssim d'hemeroteca i veiéssim la de vegades que han anunciat l'Apocalipsi, la fi de tot, les conseqüències catastròfiques de les legítimes iniciatives polítiques d'altres, i tot plegat sense cap correspondència amb la realitat, llavors el credibilòmetre, que ja fa una temporada llarga que el tenen sota mínims, trencaria el subsòl.

I és que de vegades a la vida hi ha coses que no per poc agradables són menys certes o habituals. Per exemple, parlant del món laboral, hi ha unes quantes generacions que ja ens hem trobat (i fet?) a un entorn on el més estable és la inestabilitat. Òptim? No. Real? Sí. Farem com si no existís i com si això ens condemnés indefectiblement? Tampoc no caldria. I amb el mapa polític català passa igual. La inestabilitat i el festival de retrets i de suspicàcies entre els partits catalanistes és el més habitual, algú en diria crònic. És l'ideal? No. Ara! Som on som en part també per aquests partits. Algú dirà que malgrat ells, i en podríem parlar, però el cas és que el més normal (habitual en el nostre pati polític) són escenes tan poc edificants com les dels últims dies, que havien estat sorprenentment driblades durant un bon tram del camí amb la defensa del dret a decidir del poble català com a estendard. I malgrat el pim-pam-pum, hi persisteixen. I amb la societat civil empenyent, no amb ganes d'enterrar sinó de brindar, de debò i amb alegria, pel naixement de quelcom que pagui la pena. A veure qui alça abans la copa (amb cava dins).




Comentaris

envia el comentari